Documentació Metròpoli Intel·ligent

Com hauria de ser o com hauria de canviar la cultura metropolitana per a esdevenir un element clau en la divulgació de la ciència i el coneixement?

Autoria: Pau Alsina, professor i investigador de la UOC. @paualsina

Data: 07/05/2021

El primer que hem de tenir en compte és justament la pròpia definició de Cultura. Què inclou i què exclou allò que anomenem com a “Cultura”? Aquesta qüestió sempre ha estat tema de debat, doncs segons com la defineixis o l’acotis obtindràs uns o altres resultats, relegant a l’ostracisme certes pràctiques i entronant d’altres com a hegemòniques i dignes de tenir en compte. Hi ha un llarg historial de definicions i oposicions tals com alta o baixa cultura, central o perifèrica, popular o hegemònica, alternativa o tradicional, artística o científica, comercial o deficitària, i també seriosa o banal. Però quan parlem de definició no ens referim a la mera descripció acadèmica o teorètica sinó especialment a com de facto es defineix sobre el terreny, a tot arreu on la cultura se suposa que ha d’estar present. I d’aquí ens porta a una altre qüestió, on és que ha d’estar present la cultura? És solament en els espais que anomenem com a espais de cultura? I altre cop aquí ens trobem amb el joc solipsista que als espais de cultura es practica una o altre definició del que és cultura, i que segons com la defineixis veuràs cultura a més o menys espais, del tipus que siguin com per exemple els centres socials, el espais d’educació, o els espais d’entreteniment. Per tant, podem dir que justament mitjançant una simple ullada a la programació d’un o altre espai o centre de cultura, podrem veure com es materialitza una o altre definició de cultura, que exclou a unes pràctiques i incorpora unes altres. I a vegades ens trobem que la cultura està o apareix allà on menys un se l’espera, en altres llocs que no pas justament els espais pròpiament dits de cultura. I és quan un no pot deixar de preguntar-se sobre l’enrevessat joc d’inclusions i exclusions de la nostre societat al llarg de la seva història.

Així que la següent pregunta que ens podem fer és fins a quin punt tenim assumit que la ciència i la tecnologia és part consubstancial, inherent i indefugible de la nostre cultura, i que, per tant avui parlar de cultura passa indefectiblement per parlar de ciència i tecnologia. Si avui podem assumir aquesta premissa és perquè ens hem adonat que la ciència i la tecnologia, a la seva manera i amb els seus mètodes, processos i engranatges, no ha deixat mai de tractar les qüestions que ens afecten de soca rel a tots i en múltiples direccions. Les respostes a les grans preguntes poder ser ben variades segons les disciplines des de les que es parteixen, però justament perquè són grans preguntes (o sovint ben petites i amb conseqüències de tot tipus) ens apel·len a tots d’una o altra manera.

La natura, l’espai, la humanitat, la vida, la matèria, l’univers, la terra, etc...ens impliquen a tots, i avui som conscients que no existeix sols una resposta parcial a problemes globals, sinó que es demanden respostes de la més amplia magnitud per poder fer front als reptes complexos als que ens enfrontem com a societat contemporània. I en les respostes possibles hi han d’estar convocats tant els experts com els no experts, tant els científics pròpiament dits com la ciutadania, doncs tots hi estem implicats. La comprensió progressiva de la nostre societat envers l’obertura i diversitat dels agents implicats en la producció del coneixement mitjançant processos com la ciència ciutadana, el coneixement obert, la cultura lliure o tants altres fenòmens vigents com exemplifica la mateixa viquipèdia, deixa clar que la visió que avui es té del coneixement va més enllà de la torre d’ivori tancada en si mateixa per endinsar-se en un fenomen coral, múltiple, obert, en permanent construcció i diàleg amb o a través de la societat i formant part consubstancial de la cultura.

I si seguim el fil de les preguntes que ens podem fer és, acceptant aquest primera premissa al voltant de la indefugibilitat de la ciència i tecnologia en la cultura, llavors fins a quin punt la ciència i la tecnologia està integrada en el programes dels espais que anomenem de cultura i, de fet, en la nostre cultura com a un tot. Aparentment i potser per inèrcia un podria respondre ràpidament que està present a tot arreu, però és cert? És així a tot arreu? Som capaços d’integrar els diferents coneixements en la nostre quotidianitat? Podem veure les matemàtiques del nostre dia a dia, en el carrer, als museus, a les escales i les places dels barris? O la biologia en les plantes que ens rodegen als veïnats? O la física a les obres artístiques de les exposicions que anem a visitar o als concerts que solem escoltar? O a l'inrevés? Podem veure l’art de les matemàtiques tant com les matemàtiques de l’art? Si ens hi fixéssim, i haguéssim rebut una formació integrativa per a poder fer-ho, segur que aprendríem a veure aquestes connexions arreu, però el coneixement segueix fragmentat en parcel·les de coneixement compartimentades i separades a diferents edificis, programes, departaments i audiències amb funcionalitats i aproximacions ben diverses sense aprofitar justament el valor dels intersticis, del espais liminars, les fronteres borroses i difuses, allà on la intersecció, la hibridació o el mestissatge es converteix justament en tota superació de compartimentacions sui generis, que han prosperat per raons històriques, de poder, i per exemple d’economia o socials de variada índole.  

Les arts precisament son pràctiques transversals i alhora transversalitzadores, coneixements integratius que parteixen d’una flexibilitat epistemològica i adaptabilitat inherent a la seva praxis. Està en la base de la formació per a artistes poder comptar amb aquestes competències i aquesta és la raó per la que les arts sempre s’han considerat com a un espai de llibertat, de creativitat lliure en la seva relació constructiva tant amb els diferents materials com amb els diferents discursos i àmbits de coneixement. Qualsevol material, així com qualsevol discurs, de l’àmbit que sigui, pot ser objecte d’una pràctica artística creativa, doncs tendirà a integrar coneixements i pràctiques en pro d’una idea artística vertebradora que incorpori, assimili o faci ús de tot allò que serveixi per als propòsits artístics plantejats. És per això que parlar de les interseccions entre art, ciència i tecnologia és parlar del present, del passat i del futur de les arts en totes les seves dimensions, doncs aquesta interrelació ha estat sempre present al llarg de la història de manera implícita o explícita. Així ha estat, i així segueix essent, sols cal parar-hi atenció i saber veure-ho, de la mateixa manera que poder aprendre a veure i entendre la presència de la ciència i tecnologia en la nostre quotidianitat més quotidiana.

El que sí és cert que ha succeït en les darreres dècades, amb un procés important d’acceleració a l’àrea metropolitana de Barcelona en els darrers anys i alhora a nivell Europeu i internacional, és una tendència cap a una major conscienciació de la interdependència i necessitat d’interrelació dels diferents àmbits del coneixement, des de la seva diferència però alhora des de la seva complementarietat i enriquiment mutu. I el que és realment interessant i esperançador és que es produeixi aquesta conscienciació des de diferents instàncies, siguin aquestes les administracions a diferents nivells, com les institucions artístiques i culturals, centres de recerca científica i tecnològica etc...però també al carrer, en la forma com el joves i la ciutadania en general s’adreça a les diferents pràctiques epistèmiques, a les arts, les ciències i les tecnologies, on cada cop més s’entenen menys les compartimentacions estanques.

Avui parlar de la “tercera cultura”, aquell denostat terme que durant dècades va servir per anomenar la necessitat de la superació de la separació entre la cultura artístico-humanística i la cultura cientificotecnològica, resulta del tot anacrònic doncs més que dues cultures diferenciades, o fins hi tot oposades, el que es percep progressivament al carrer és una multiplicitat de cultures, una explosió de perspectives, disciplines interconnectades que sovint es fa difícil ubicar i on les fronteres entre el que és i que no és no tenen tanta importància com solien tenir en tant en quant es generen justament quan son assenyalades com a tals. La superació de les compartimentacions esdevé quan una visió més complexa, heterogènia i interconnectada del coneixement esdevé l’impuls d’una realitat que es va materialitzant de facto mentre travessa la nostre cultura contemporània.

El repte doncs serà donar-hi tota la cabuda que siguem capaços en la nostre societat, assumir aquesta complexitat i actuar en conseqüència transformant les institucions culturals, artístiques, educatives, socials, o de recerca científica, fent que es traslladi als programes culturals i educatius, als programes de recerca i transferència, i allà on faci falta per dur a terme aquesta visió. I això no vol dir que ara tots hauríem de fer de tot, sinó que des de la particular especificitat de cadascú caldria treballar per a la complementarietat dels àmbits de coneixement, assumint aquesta tendència global cap a una comprensió més complexa de la nostre realitat per part de la societat. Les institucions han de poder transformar les seves estructures per a donar-hi cabuda, i això implica tant l’enderrocament dels murs mentals com dels físics respecte a les compartimentacions, siguin aquestes des de l’àmbit de les arts i les humanitats, del que es pot i no es pot parlar, com des de l’àmbit de la ciència i la tecnologia, del que entenem per divulgació i difusió, dels agents que intervenen i dels resultats esperats en aquest procés. El repte passa doncs primer per a enderrocar compartimentacions i limitacions, o fins hi tot auto-limitacions, per a després bastir connexions, ponts, passarel·les que facin factible una interconnexió natural, fluida i relaxada entre el que, de fet, sempre ha estat junt en el terreny de les preguntes a les que ens enfrontem. 

Per començar sols cal parar atenció a grans exemples que tenim ben a prop, tant dels centres especialitzats en la divulgació científica com des de centres de cultura que han apostat per a una inclusió ben natural de la ciència i la tecnologia en la seva programació. Per exemple és el cas del CCCB mitjançant la seva línia d’exposicions Beta, tractant fenòmens com el canvi climàtic o la física quàntica des d’una mirada omnicomprensiva, hibridant les arts i el pensament amb les ciències i les tecnologies. O Museus com el de Matemàtiques de Cornellà on aprendre i comprendre les operacions matemàtiques bàsiques es converteix en un joc i tota una experiència que entra per tots els sentits i es converteix en transformadora per a petits i grans. A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim exemples de bones pràctiques que han anat tendint a modificar les seves estructures per donar cabuda a aquesta visió, pensem en l’evolució del Festival Sónar que des dels espais de la Fira a l’Hospitalet i el seu apartat de Sonar +D ha anat progressivament incorporant al bell mig de la seva activitat a la ciència i la tecnologia no sols a través de les pràctiques artístiques sinó també obrint les seves capses negres, el mètodes i processos, els engranatges industrials que s’adhereixen al voltant de la innovació i la creativitat. La bona rebuda tant de la ciutadania, com dels experts i de les institucions de recerca i culturals, durant les dues edicions de les Biennals de Ciutat i Ciència és alhora un indicador clar de la transformació que està fent la societat en relació a la percepció de la ciència i la tecnologia.

Hi han molts més exemples a tenir en compte però aquest en son sols una mostra rellevant des dels que poder observar l’evolució i inspirar-nos en els canvis a projectar en el futur. La creació recent a Catalunya de Hac Te, el hub d’art, ciència i tecnologia impulsat per 9 institucions com son la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Fira de Barcelona, l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), el Barcelona Supercomputing Center (BSC), Barcelona Tech City, Hangar, la New Art Foundation i el Barcelona Institute of Science and Technology (BIST) és tota una fita en aquesta direcció.

Avui podem constatar que hi ha una gran quantitat i diversitat d'agents repartits per tota l'àrea metropolitana de Barcelona que porten anys activament treballant en projectes de composició de sabers des de la intersecció (explícita o implícita) entre art, ciència, tecnologia i societat (ACTS) amb perspectives molt variades i contextos ben diferents. El camí cap a la difusió de la ciència i la tecnologia passa fonamentalment per la integració d’aquestes al bell mig del nostre imaginari cultural, arrelant tan en connexió amb les arts com amb la societat en tots els seus estrats. Pensar la ciència, sentir-la, viure-la, construir-hi discursos, somnis i imaginaris que retornin les preguntes que l’esperonen a la societat, obrint-ne d’altres i compartint el desig per conèixer i comprendre el món i l’univers sencer.

Ha passat ja més d'una dècada des que es va publicar el "Llibre Blanc d’Art, Ciència i Tecnologia a l'Estat Espanyol "(2007), l'informe de la Fundació Espanyola de Ciència i Tecnologia que va realitzar una cartografia i anàlisi de tots els agents i projectes implicats en el desenvolupament d'aquest àmbit transversal, amb els seus conseqüents propostes d'accions a desenvolupar. Sense entrar a analitzar què es va incloure i excloure per aquell llavors en aquest informe el cert és que bastants coses s'han transformat durant aquest temps, així com han desaparegut molts agents i aparegut altres nous, renovant l'escena estatal, aportant noves perspectives i mostrant la complexitat, diversitat i vitalitat de l'àmbit.

 A nivell internacional, recents publicacions com "Technology, Design and the Arts- Opportunities and Challenges "(2020),"Creating ArtScience Collaboration Bringing Value to Organizations "(2019)," Art, design and technology: collaboration and implementation "(2017), o informes públics com" The Role of the Arts in the Digital Transformation "(2020), l'informe mundial GUNI" Humanities and Higher Education: Synergies between Science, Technology and Humanities "(2019) o" The Grid: connecting artists and Technologists "(2019) i tants altres aporten noves anàlisis des d'un renovat impuls que aposta pel valor de la inter / multi / trans / anti-disciplinarietat. A nivell estatal, l'encara inèdit informe sobre "Arts, Sabers i Societat" (2021) de la Fundació Daniel i Nina Carasso actualitza i estén l’anàlisi i diagnòstic de ACTS des de noves perspectives, donant compte dels canvis produïts i de els reptes actuals, així com també llança una gran varietat de propostes estratègiques per contribuir a el seu impuls. Aquests en son uns quants estudis clau que s’afegeixen a la llarga llista d’anàlisis i informes de tot tipus que relaten quelcom que fa dècades que les societats complexes han incorporat en la seva praxis però que no sempre les institucions han sabut incorporar adaptant les seves estructures a les transformacions en curs. 

Hi han hagut molts aprenentatges i de molts tipus en aquest procés, el primer és la constatació de fins a quin punt es tracta d'una escena heterogènia on hi ha universitats, centres culturals i artístics, centres tecnològics i científics, col·lectius i individuals treballant en situacions molt diferents però compartint sovint maneres de fer relacionades. Darrerament proliferen a Catalunya i a l’Estat una diversitat de discursos que cerquen emmarcar aquesta heterogeneïtat constitutiva. El renovat discurs al voltant de l’Humanisme Tecnològic, l’aposta estratègica per tal de reflexionar sobre l’impacte de les tecnologies a la nostra vida, tot redefinint-les des de les Humanitats centrades en els aspectes ètics associats, representa un impuls discursiu important des de les administracions.

El suport d’aquestes administracions, d'una costat o l’altre, ha continuat sent intermitent, amb intervencions que han potenciat el seu desenvolupament però sense generar un canvi substancial en les polítiques culturals ni de recerca, tot i que la percepció positiva del benefici d'aquestes pràctiques segueix creixent. Especialment a Europa podem veure com moviments com la New European Bauhaus s'estén per tot arreu aplegant l’àmbit dispers de la creativitat transversal i integradora a la que fa referència, tal i com fan altres programes com els programes STARTS europeus, que explícitament cerquen connectar la ciència amb les arts , per posar alguns exemples. La pròpia naturalesa transversal d'aquestes pràctiques ha facilitat la proliferació d'iniciatives en diferents contextos, però segueixen sent necessaris processos i dispositius que contribueixin a l' enfortiment dels sovint fràgils vímets que configuren i sostenen aquest tipus d'activitats i projectes.

Així doncs, després d’aquestes darreres reflexions, creiem que els canvis que cal impulsar per tal que la cultura metropolitana esdevingui un element clau en la divulgació de la ciència i el coneixement passen per 7 diferents punts claus que es resumeixen en una sola paraula - interconnexió - en les seves diferents vessants. Interconnexió entre coneixements i disciplines de les ciències i tecnologies amb les arts i humanitats, per tal de centrar-se en les preguntes i els reptes. Interconnexions entre les institucions de recerca i difusió científica, culturals i artístiques, docents i industrials, o societat civil, bastint ponts entre comunitats. Interconnexions entre els diferents àmbits de la cadena de valor sigui difusió, recerca, transferència, o producció o formació. Interconnexions entre els agents i les xarxes locals i metropolitanes en relació a les estatals i internacionals. Interconnexió d’estructures per a transformar-les i generar-ne de noves. Interconnexió entre els àmbits virtuals i presencials facilitant els formats i les dinàmiques híbrides. Però sobretot, interconnexió entre els diferents municipis del territori metropolità en base a la interdependència d’uns i altres, posant en valor i potenciant el teixit i agents ja existents. Tot un repte amb un enorme potencial de transformació estructural de llarg abast i impacte major al territori i la ciutadania.  

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.