Documentació Metròpoli Intel·ligent

Com hauria de ser o com hauria de canviar la qüestió de l’humanisme tecnològic per assolir una metròpoli intel·ligent al 2030?

Autoria: Sílvia Luque, Sandra Gómez i Hungria Panadero, Fundació Ferrer i Guàrdia.

Data: 18/05/2021

Resum: El 2020 s’han accelerat tot un seguit de transformacions ja apuntades en la conceptualització de la 4a revolució industrial. L’acceleració del procés de digitalització a partir de la seva irrupció en totes les esferes de la vida quotidiana ha permès posar de manifest les enormes desigualtats d’accés, d’ús i d’aprofitament dels recursos digitals que s’expressen en el conjunt de la ciutadania. Aquestes bretxes digitals tenen el seu origen en condicionants de caràcter social, però alhora tenen la capacitat d’impactar en aquests mateixos condicionants ampliant-los i reforçant les desigualtats d’origen. La inclusió social passa avui dia per l’abordatge de les desigualtats digitals. Per a la seva mitigació cal tenir en compte la interseccionalitat dels eixos de desigualtat i ajustar els abordatges als diferents col·lectius, des d’una perspectiva crítica i tecnoètica i des d’una aproximació interinstitucional. En aquest document apuntem alguns elements per al debat sobre la urgència de la capacitació i l’acompanyament digital, per assolir la inclusió social.

L’any 2020 ha estat l’any de la pandèmia, un any de profundes transformacions en les nostres maneres de viure, de les que encara no hem acabat de constatar l’impacte a llarg termini. Aquest any hem experimentat la globalitat, com probablement no havíem experimentat mai. I alhora han emergit fronteres on no hauríem imaginat que es podia erigir un límit. Segurament, l’impacte més clar i (amb més continuïtat) en la nostra quotidianitat ha estat el que s’ha produït a partir de l’acceleració de la digitalització de tots els processos de la vida quotidiana. L’acceleració de la digitalització s’ha experimentat a l’esfera relacional, en l’educació, en el treball, en el consum, en l’oci, en l’àmbit participatiu, etc.

Aquestes transformacions comporten enormes oportunitats. Un dels principals impactes d’aquest procés és que redibuixa el concepte de proximitat. Alguns sectors d’ocupació han pogut trencar la lògica de la presencialitat al lloc de feina, aportant major flexibilitat, contribuint a la conciliació, transformant la mobilitat. En l’àmbit educatiu, el desplegament de la formació digital facilita l’accés, trencant barreres territorials i podent reduir-ne els costos. A nivell relacional, s’amplien les possibilitats de generar comunitats per afinitats i interessos. També s’han ampliat i diversificat les formes d’atenció a les persones (atencions i orientacions telemàtiques) que permeten adaptar-se als tempos i necessitats específiques dels usuaris/àries.

Pel que fa a l’àmbit participatiu, moltes administracions han entès que les eines digitals suposen una oportunitat per apropar-se als ciutadans/anes. La crisi de confiança en la política i en les institucions, i la desafecció que comporta, afebleix la democràcia representativa. Diverses lleis, tant a nivell català com estatal, regulen l’obligació de transparència i d’informació de les administracions, per tal de fer un reapropament a la ciutadania[1]. Però més enllà d’aquest esforç per esdevenir transparents, cal avançar en la capacitat de la ciutadania d’incidir en allò públic a partir d’obrir espais de participació ciutadana efectius, amb capacitat d’incidència sobre aspectes que tinguin rellevància en el seu entorn o en les seves condicions de vida. En l’àmbit de la participació, moltes administracions han entès que cal fer l’aposta per eines de participació digitals, aquestes poden ampliar la cobertura, facilitar la participació de col·lectius que sovint no participen, millorar les possibilitats de combinar participació i conciliació, etc. Volem destacar les apostes de les administracions catalanes per afavorir l’ús de plataformes de participació ciutadana, com la plataforma Decidim[2], una eina de software lliure que facilita les condicions per a que la ciutadania pugui participar. Cal però, que els processos de participació engegats per les administracions tinguin presents els requisits de qualitat democràtica.[3] Tot i que l’eina per si sola no garanteix que la ciutadania vulgui, ni sàpiga participar. Que la ciutadania estigui motivada per participar (vulgui), que existeixin les opcions de participació i els canals (pugui) i que estigui capacitada per participar (sàpiga), seran les condicions necessàries per a que es produeixi una participació efectiva.

Tot i les oportunitats que ofereix l’acceleració de la digitalització i la seva extensió en molts dels àmbits de la nostra experiència, els riscos també s’han fet palesos amb claredat. Tal i com apunta Olearte, tot i les innegables oportunitats que representen les TIC, inclús en relació a la millora de vida generalitzada, aquestes per si mateixes no constitueixen un remei per a les grans fractures socials, sinó que, ans al contrari, poden incidir en un agreujament de les bretxes socials preexistents [4] .En aquest mateix sentit, el Banc Mundial apunta que l’economia digital no està reduint la desigualtat, i fins i tot podria estar fent-la major [5]. L’experiència del 2020 ha permès posar en evidència i situar a l’agenda pública la necessitat d’abordar les desigualtats digitals.

La conceptualització de les bretxes digitals ha anat avançant a mesura que s’estenia el seu ús. Tot i que inicialment s’ha associat el concepte de bretxa a l’accés a dispositius i a connectivitat (bretxa entesa com “la separació entre aquells que tenen accés a les noves tecnologies i aquells que no”[6]) s’ha tendit cap a una conceptualització que incorpora la importància de generar les oportunitats per a l’ús (“l’accés a la tecnologia és inútil sense les habilitats, els coneixements i el suport per utilitzar-la de forma eficaç”, Selwyn, 2004[7]), fins a una tercera conceptualització que posa l’èmfasi en la capacitat d’apropiació de les eines i els aprofitaments que se’n deriven (“allò més important sobre les TIC no és la disponibilitat del dispositiu informàtic o la línia d’Internet, sinó la capacitat de les persones per fer ús d’aquest dispositiu i línia per participar en pràctiques socials significatives”[8]. Actualment parlem de 3 dimensions de la bretxa digital: la bretxa d’accés, la bretxa d’ús i la bretxa de qualitat d’ús o d’aprofitament [9].

Quant a l’accés, si bé en els darrers anys s’ha generalitzat l’accés a les TIC, principalment a través dels smartphones, no podríem parlar d’una bretxa d’accés superada. L’any 2020 en el 99% de les llars catalanes es té accés a un smartphone, mentre el percentatge que compta amb ordinador és del 86% i del 65% a les llars amb ingressos inferiors als 900€. La manca d’accés a un ordinador no és una qüestió menor (i ho hem pogut veure clarament en la situació que hem viscut el darrer any, especialment entre els/les joves que han vist com la llar es convertia en el seu únic espai d’accés a la formació) en tant que implica que hi ha tota una sèrie d’usos específics que no es podran realitzar, el que, al seu torn, implica que també hi haurà tota una sèrie d’habilitats i competències que no es podran desenvolupar. El mateix succeeix si ens fixem en l’accés a la xarxa (un 3% del total de llars no té accés, un 12% en el cas de les llars amb menors ingressos), això és especialment visible també en les llars monomarentals[10].

Però més enllà, observem que el fet de tenir accés a les noves tecnologies no redueix les desigualtats, per si sol; sinó que existeixen altres elements que actuen com a barreres i que impacten en els usos digitals com els coneixements i les destreses necessàries per poder utilitzar-les. Aquestes destreses són el resultat de la capacitació digital. I al seu torn, la capacitació està vinculada a diferents formes de capital (econòmic, cultural, social), de forma que davant un accés igualitari a dispositius i connectivitat, trobarem grans diferències en relació al grau de competències i habilitats individuals o a la disposició (motivació) a invertir esforç (condicionat aquest per l’edat, el gènere o les experiències prèvies).

La tercera bretxa digital fa al·lusió a les desigualtats en els beneficis (socials, culturals, econòmics, personals, polítics) que es poden obtenir en fer uns usos determinats de les TIC i les xarxes. Així la bretxa digital de qualitat d’ús o d’aprofitament fa referència a les diferències en els rendiments de l’ús d’Internet, a la manca de capacitat de traduir en resultats favorables l’ús d’Internet. 

La teorització de la tercera bretxa digital apunta que el capital digital està condicionat, com hem apuntat, pel capital econòmic, social i cultural, però alhora el capital digital produeix una sèrie d’activitats que al seu torn poden impactar en el capital social, cultural i econòmic, a partir d’una relació circular i d’interconnexió. Així podem dir que les bretxes digitals, ho són només superficialment perquè, a la pràctica, observem que són una nova expressió de les desigualtats socials, que les retroalimenta i les amplifica.

Arribats a aquest punt, i donada la transcendència dels impactes que pot tenir a llarg termini, cal posar a l’agenda pública i desenvolupar polítiques per al seu abordatge. L’abordatge de la bretxa digital és complex, perquè en la seva configuració incideixen els elements de l’estratificació social (recursos econòmics, capital cultural, capital social, etc.) l’impacte dels quals és complex neutralitzar. No obstant, cal que la nova derivada que suposa el fet digital s’abordi de forma específica, sense deixar de tenir en compte la necessitat d’abordar aquests altres aspectes de caràcter més estructural.

Centrats en l’atenció de les desigualtats digitals, per una banda caldria explorar i avançar en totes aquelles mesures que facilitin l’accés a la xarxa; cal una transformació de la concepció d’Internet com a bé de consum a una concepció que el situï com a bé públic, com un bé essencial; cal entendre l’accés i l’ús com un dret a garantir. Cal estudiar i desenvolupar la proposta dels bons socials, com ja existeixen experiències amb la llum o l’aigua o el desenvolupament de xarxes d’accés a Internet assequibles. 

Si bé l’accés és una condició necessària, no és una condició suficient, com hem apuntat. Cal que l’accés estigui acompanyat de mesures de capacitació digital i d’acompanyament. Quins elements creiem que cal que siguin presents?

Sobre els continguts:

Hi ha un primer nivell que implica acompanyar els ciutadans i ciutadanes en la resolució de les seves necessitats bàsiques sovint relacionades als diferents requeriments dels tràmits administratius, en un context en que l’administració ha intensificat aquesta via de relació amb la ciutadania, amb motiu de la pandèmia. Però aquest suport assistencial és un primer estadi molt bàsic i gairebé “essencial” que hauria de servir, com a via d’entrada per poder avançar en estadis següents de capacitació. Per a que això succeeixi cal que aquests espais tinguin una mirada comunitària i sobretot que estiguin interconnectats amb altres serveis que tinguin els recursos per donar continuïtat a la capacitació i/o a l’acompanyament.

En un segon estadi, cal tenir en compte que sovint es posa l’accent en la capacitació en competències de caràcter instrumental, aquelles vinculades a com fer servir les eines, però, en canvi, cal posar l’accent en les competències substancials; les competències relacionades amb els continguts, presenten una major impacte en l’ús efectiu dels mitjans digitals. És més important el per a què es capacita, cap a què s’orienta aquesta capacitació, que no pas quina destresa s’adquireix. En l’objectiu de la capacitació s’ha de situar la millora de les condicions de vida de les persones, i aquest objectiu es pot focalitzar en l’àmbit laboral, en l’educatiu, en el relacional, etc., en funció de quines siguin les necessitats de la persona que s’estigui capacitant. En aquest sentit, cal prendre en consideració que no només fem referència a necessitats de capacitació específiques, sinó que és necessari copsar que la capacitat digital ja no és quelcom optatiu, sinó ans al contrari, quelcom essencial. La incorporació de les TIC en la quotidianitat de la nostra societat, a través d'elements com l'Internet de les coses, converteix en ineludible el desenvolupament de polítiques que permetin la capacitació digital del conjunt de la ciutadania per a què tothom pugui desenvolupar les qüestions bàsiques i quotidianes d'una societat que és digital.

Les transformacions en l’àmbit digital es produeixen amb molta celeritat, per tant un element clau en la capacitació ha de ser el treball en el sentiment de competència i en la motivació per a l’ús i l’adquisició de competències digitals de forma continuada, per a la millora de les pròpies oportunitats. En l’àmbit digital, és especialment pertinent incorporar el principi de “formació al llarg de la vida”.

Volem traslladar també la importància de que la capacitació digital incorpori elements d’educació crítica, el fet que la capacitació digital, en alguns estadis i contextos hagi de ser bàsica no vol dir que hagi de ser acrítica. Internet no deixa de ser la porta d’entrada a una gran indústria de programari, aplicacions i plataformes d’un gran mercat, en el que unes poques empreses dominen bona part de l’espectre. Les conegudes per l’acrònim GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft), són les grans empreses tecnològiques del moment en provisió de continguts. Aquestes empreses són omnipresents en la nostra experiència digital. Sovint el seu negoci es basa en l’ús de les nostres dades de navegació[11] o en la seva capacitat de captar la nostra atenció i la possibilitat d’exposar-nos a la publicitat (amb la que obtenen grans beneficis)[12]. El gran impacte que tenen en la nostra visió de la realitat, en l’amplificació o el silenci de realitats i la seva manca de transparència i de governança democràtica, fa necessari que la capacitació digital incorpori elements de reflexió crítica sobre el marc de joc en que es desenvolupa i que s’explorin les alternatives de programari lliure.

I l’educació crítica en l’àmbit de les TIC hauria d’incorporar, molt especialment, aspectes relacionats amb la necessitat de garantir drets vinculats al món digital, des dels drets a l’accés, drets de ciutadania, però també a la privacitat i la seguretat, entre altres[13]. Cal una reflexió profunda i compartida pel conjunt de la ciutadania sobre com es configura la relació entre l’àmbit digital i el ciutadà/ana i sobre la seva governança.

A quins col·lectius?

Els factors que incideixen en les desigualtats socials són els que incideixen en les desigualtats digitals. Les llars amb ingressos inferiors, són les que accedeixen en menor mesura a Internet, al seu torn hem identificat que el nivell d’estudis i el capital social, són elements claus en els aprofitaments, per tant, en l’abordatge de la capacitació segons col·lectius caldrà tenir en compte la interseccionalitat d’eixos de desigualtat.

Dit això, i tenint present l’enorme heterogeneïtat de perfils i situacions, resultat d’aquesta interseccionalitat, volem fer algunes aportacions concretes al voltant d’alguns grups de població prioritaris. En primer lloc, volem destacar l’enorme necessitat d’abordar les bretxes digitals en el seu conjunt, accés, ús i orientació als aprofitaments, entre infància i adolescència. Els infants i joves en situacions més vulnerables, disposen en menor mesura d’accés a l’ordinador des de la llar, tenen menor autonomia de dades i han de seleccionar quins usos fan amb les dades limitades de què disposen i, al seu torn, desenvolupen un menor nombre d’habilitats que impacten en uns menors aprofitaments. Per tant, destaquem aquest col·lectiu en primer lloc, per la importància que tindrà el seu desenvolupament en capacitació TIC al llarg de la seva trajectòria. Si l’educació ha d’esdevenir un mecanisme per igualar les oportunitats, ha d’incorporar de forma urgent l’abordatge de les desigualtats digitals. Una certa interpretació del concepte de nadius digitals[14] ha provocat que durant molt de temps hi hagués una certa sensació que pel fet de néixer en un entorn social digitalitzat, infants i joves constituïen un col·lectiu que tenia solucionada la seva relació amb les TIC. Les nostres anàlisis posen de manifest les enormes desigualtats internes dintre del col·lectiu i no només això, sinó també com es redueix l’acompanyament en l’àmbit digital a partir de l’adolescència (per manca de coneixement dels adults, manca de competència...), fent-se aquest acompanyament principalment a través del grup d’iguals. Més que nadius digitals, potser cal parlar d’“orfes digitals” i que des de les diferents institucions s’assumeixi la responsabilitat de capacitació, però també d’acompanyament en els usos de les TIC d’infants i joves.

En relació amb el gènere (i encara focalitzats en infància i joventut), s’observa que les noies consideren tenir menors competències tant instrumentals, com de creació de continguts que els nois, quant a la diversitat d’usos amb els nois destaquen menor incidència del joc amb videojocs, i un major ús d’Internet per a tasques escolars[15].També es recull una major incidència d’experiències negatives en relació a aspectes de seguretat a Internet, en comparació amb els nois[16]. Internet no és un àmbit exempt de les desigualtats de gènere que operen en el conjunt de la societat. Des de una perspectiva àmplia, cal destacar també l’escassa presència de dones en les carreres formatives i professionals STEAM[17], molt vinculades al desenvolupament del sector TIC, i que previsiblement seran les professions més demandades i millor valorades al mercat de treball de la que s’està denominant com la 4a revolució industrial. Cal doncs un abordatge amb perspectiva de gènere per eliminar les bretxes i obstacles que reforcen les desigualtats de gènere també en l’àmbit online.

De forma molt breu, també volem mencionar la importància d’abordar la bretxa digital entre les persones grans. Aquestes, accedeixen i cada vegada fan més ús de les TIC; entre el 2010 i el 2020 el nombre de persones de 65 a 74 anys que havien accedit a Internet en els darrers tres mesos s’ha incrementat en més de 50 punts percentuals. També en les persones grans es reprodueixen les desigualtats digitals vinculades als recursos: hi ha accedit a Internet de forma diària el 41% de les persones de més de 75 anys que resideixen en llars amb ingressos superiors als 2.500€, front al 9% del que compten amb menys de 900€ mensuals[18]. Aquest col·lectiu pot millorar la seva quotidianitat si incorpora les avantatges que aporten les TIC a les seves relacions, a la comunicació amb l’administració, a la cura de la seva salut, etc. Per això també el considerem un col·lectiu a abordar de forma prioritària. 

Qui l’ha de proporcionar?

La complexitat dels factors que incideixen en les bretxes, la diversitat i l’heterogeneïtat dels col·lectius que cal atendre, les múltiples dimensions de la bretxa digital (les diferents derivades de l’accés, l’ús, l’aprofitament), condicionen que no es pugui identificar un únic agent que pugui assumir la responsabilitat d’abordar aquest fenomen. No ens detindrem en l’espai més evident que és el centre educatiu, tot i que serà molt important atendre com es fa la digitalització als centres educatius (caldrà garantir l’accés i l’acompanyament a l’alumnat en funció de les necessitats individuals) per tal que no s’assoleixi l’objectiu oposat a l’esperat i s’incrementin les desigualtats entre aquells alumnes que poden seguir el ritme de la digitalització del centre, i els que no. I ja en la comunitat, cal posar en valor la tasca que fan els centres de dinamització digital, tant els de titularitat pública, com els que s’erigeixen des del tercer sector, molts d’ells amb una mirada comunitària, i que pretenen vertebrar agents més enllà de l’estricta capacitació[19]. Però aquesta mirada comunitària i capacitadora en l’àmbit de les TIC hauria de poder estendre’s a aquells espais i equipaments públics de proximitat en els que els ciutadans/anes, tinguin una relació continuada (biblioteques, centres cívics, casals, etc.).

Des de la perspectiva de la regió metropolitana, el gran repte és el treball en xarxa, l’aprofitament i posada en comú de recursos i l’elaboració d’una estratègia conjunta que aprofiti els enormes recursos que estan posant en circulació els municipis que en formen part i les diferents administracions que hi operen de caràcter supralocal, així com les iniciatives, i el potencial que aporta, el tercer sector. Abordar des de la política pública l’atenció a la bretxa digital i la capacitació digital implica adreçar recursos i fer inversió, en equips d’última generació i en el seu manteniment. I de la mateixa manera seria desitjable que la inversió pública, coordinada en el marc de la regió metropolitana, apostés pel desenvolupament de programari per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, seguint l’exemple i els aprenentatges que ens ha proporcionat l’experiència de la Plataforma Decidim.

A mode de tancament volem remarcar que ens trobem davant un gran canvi de relació amb les TIC accelerat per la pandèmia, però aquest avançament no deixa de ser la crònica d’una transformació anunciada a les portes del que es coneix com la 4a revolució industrial, que intensificarà la presència d’elements vinculats a les TIC en la nostra vida quotidiana (amb noves expressions com la Intel·ligència artificial, l’Internet de les Coses), i noves ocupacions amb una estreta relació amb l’àmbit digital. Com hem apuntat, abordar les qüestions de desigualtat digital resulta imperatiu i és necessari entendre la urgència d’aquest abordatge i fer-ho des del punt de vista de les polítiques socials, és a dir que és clau comprendre que la inclusió digital i la inclusió social van de la mà.

[1] A nivell estatal trobem la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i a nivell català, la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, alguns aspectes de la qual han estat recentment concretats en el Decret 8/2021, de 9 de febrer, sobre la transparència i el dret d'accés a la informació pública.

[2] A partir de la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona es crea el 2016 la plataforma Decidim.Barcelona que un any més tard s’estén a altres municipis, com a Decidim. La Diputació de Barcelona l’incorpora al seu catàleg de serveis i posteriorment ho fa la Diputació de Girona. El 20 de maig de 2021 el Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència ha presentat la plataforma ParticipaCatalunya, basada en Decidim que donarà servei als municipis que no queden coberts actualment.  

[3] Compartim la presentació al l’informe: Processos innovadors de democratització. Anàlisis d’experiències participatives des de l’àmbit local. Barcelona 2019, Decidim Fest. Disponible en línia: https://www.ferrerguardia.org/download/SilviaLuque_DFest.pdf

[4] Olearte, S. (2017) Brecha digital, pobreza y exclusión social. A: Temas Laborales: Revista andalusa de Trabajo y bienestar social. núm. 138/2017 pàgs. 285-313.

[5] Esteve, F. (2016) “Tecnologia i desigualtat. La concentració de riquesa en l’economia digital” a CCCB LAB Dossier Internet al Món [en línia]. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Maig. Disponible a: http://lab.cccb.org/ca/tecnologia-i-desigualtat-la-concentracio-de-riquesa-en-leconomia-digital/

[6] NTIA (1999) “Falling through the Net: Defining the Digital Divide” United State Departament of Commerce, pp. 14. Disponible en línea a: https://www.ntia.doc.gov/report/1999/falling-through-netdefining-digital-divide

[7] Selwyn, N. (2004) “Reconsidering Political and Popular Understandings of the Digital Divide” a New Media and Society, Vol. 6, pp. 341-362. Pàg. 348

[8] Warschauer, M. (2002) “Reconceptualizing the Digital Divide” a First Monday, Vol. 7, Núm. 7. Pàg. 4

[9] Gómez, S. et altres, “Bretxes digitals i educació. Usos de les TIC en l’aprenentatge, usos socials de les pantalles i xarxes i noves bretxes digitals”. Fundació Ferrer i Guàrdia, Juny 2020. Disponible en: http://ferrerguardia.org/images/informe_Bretxa_digital_educacio_vrevisio2020.pdf

[10] INE. Encuesta sobre equipamiento y uso de tecnologías de la información y comunicación en los hogares

[11] La “Guía sobre el uso de las cookies” elaborada per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades que concreta l’article 22.2 de la Llei 34/2002 de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic,  avança en les garanties cap als usuaris atès que obliga a l’obtenció del consentiment informat sobre l’ús de les cookies i per tant de les dades de navegació de l’usuari, amb la finalitat d’assegurar que aquests són conscients de l’ús de les seves dades i de les finalitats per a les que són utilitzats. Font: Guía sobre el uso de las cookies, Agencia Española de Protección de Datos, Juliol 2020

[12] Segons el “Estudio de Inversión Publicitaria en Medios Digitales” de IAB Spain, la publicitat online es va consolidar el 2019 en la primera posició de tota la inversió realitzada en Mitjans (46,3% del total).

[13] Dirs. De la Quadra, T., y Piñar, J.L., Sociedad digital y derecho, Boletín Oficial del Estado. Ministerio de Industria, Comercio y Turismo y RED.ES, Madrid, 2018.

[14] Prensky, M. “Digital natives, digital immigrants” On the Horizon. MCB University Press, Vol 9, núm 5. Octubre 2001. Disponible en línia a: https://www.marcprensky.com/writing/Prensky - Digital Natives, Digital Immigrants - Part1.pdf 

[15] Gómez, S. et altres, 2020 (op. Cit) Pàgs 57-61.

[16] Gómez, S. et altres 2020 (op. Cit) Pàg 63.

[17] Alonso, O; i Sanz, J., La bretxa de gènere en competències digitals i les seves conseqüències en l’ocupabilitat de les dones. Factors que determinen l’elecció d’itineraris STEM. Fundació Ferrer i Guàrdia, desembre 2019. Disponible en: https://www.ferrerguardia.org/images/NOTICIES/DonesSTEM.pdf

[18] Gómez, S. i Panadero, H. La bretxa digital en els col·lectius de persones grans. Reflexions dels efectes de la covid-19. Fundació Ferrer i Guàrdia, Maig 2021. Disponible en línia: https://www.ferrerguardia.org/download/BretxaDigital_PersonesGrans_FFG.pdf

[19] Gómez, S., Robotics. Retos de los centros de dinamización digital y social. Fundació Ferrer i Guàrdia. Desembre 2020. Disponible en: https://www.ferrerguardia.org/download/robotics_informe.pdf Com hauria de ser o com hauria de canviar la qüestió de l’humanisme tecnològic per assolir una metròpoli intel·ligent al 2030?

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.