Documentació Metròpoli Intel·ligent

Com hauria de ser o com hauria de canviar la qüestió de l’humanisme tecnològic per assolir una metròpoli intel·ligent al 2030?

Autoria: Liliana Arroyo Moliner, investigadora i Docent de l’Institut d’Innovació Social.

Data: 13/05/2021

Preguntes marc: 

• Com aconseguim capacitar tecnològicament a la població sense deixar ningú enrere? 
• De quina manera els mecanismes de transparència poden combatre els biaixos i recuperar la confiança de la ciutadania? 
• Com podem adequar el funcionament de la democràcia a la nova realitat a la quarta revolució industrial (democràcia 4.0)? 

Resum: La digitalització és un element crucial per consolidar una metròpoli intel·ligent l’any 2030, de la mateixa manera que la innovació digital només generarà societats més justes, inclusives i resilients en la mesura que s’emmarqui en l’humanisme tecnològic. El propòsit d’aquest document és aportar elements per a la reflexió crítica al voltant de la necessitat de capacitar digital i tecnològicament a la població sense deixar ningú enrere.   

La rellevància social de l’eliminació de les bretxes digitals és imprescindible per una ciutadania plena en el segle XXI, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. La capacitació o alfabetització digital, però, no pot estar deslligada d’unes arquitectures sociotècniques que garanteixin els drets humans en els entorns digitals així com un gobernança justa, ètica i inclusiva. A la capacitació digital i el maneig d’instruments digitals, podríem afegir l’ambició de capacitar per viure en l’era digital, que requereix d’habilitats transversals com per exemple l’adaptabilitat al canvi constant, l’aprenentatge (i des aprenentatge) al llarg de la vida, uns bons hàbits digitals (per exemple gestionant l’equilibri entre temps de connexió i desconnexió), l’empatia, la prosumició (consum i producció) responsable i conscient. Per aconseguir-ho és imprescindible la implicació de tots els actors i fomentar un rol proactiu de la ciutadania en les fases de disseny, testeig, implementació i avaluació de qualsevol acció, pública, privada o consorciada.   

La digitalització és un element crucial per consolidar una metròpoli intel·ligent l’any 2030, de la mateixa manera que la innovació digital només generarà societats més justes, inclusives i resilients en la mesura que s’emmarqui en l’humanisme tecnològic. En l’anomenada quarta revolució industrial[1], caracteritzada per narratives que fomenten el solucionisme tecnològic, es fa necessari un retorn a l’escala humana, resituant les persones al centre i les tecnologies al seu servei. Si bé el dilema entre tècnica i humanitat no és nou, aquesta proposta ha ressorgit en amb més força encara a arrel de la digitalització accelerada i quasi obligatòria a la que hem assistit a conseqüència de les mesures de confinaments i distància física derivades de la pandèmia per la COVID19. El tràfic d’internet va créixer un 40% entre febrer i abril de 2020[2], traduint-se també a una major dependència de les plataformes i eines digitals per a totes les esferes de la vida: professional, personal, familiar, salut, oci i entreteniment, etc. Amb la mateixa força han quedat al descobert les desigualtats preexistents, i s’han exacerbat d’altres. Una de les més importants és la bretxa digital, en la que aprofundirem més endavant.

El propòsit d’aquest document és aportar elements per a la reflexió crítica al voltant de la necessitat de capacitar digital i tecnològicament a la població sense deixar ningú enrere. Abans però, la metròpoli intel·ligent ha de revisar de forma crítica i conscient quin concepte d’humanisme digital impulsa per tal d’evitar superioritats morals d’unes persones per davant les altres o de l’espècie humana per damunt de l’impacte ambiental que pugui ocasionar[3]. L’humanisme digital redunda però en la noció actualitzada d’una visió antropocèntrica, recolzada en “l’home de Vitruvi”, situant les persones al centre i com a mesura de totes les coses. Propostes crítiques aposten per superar l’humanisme que situa en superioritat moral les persones, separant natura i cultura - per exemple Rosi Braidotti[4] -, o fins i tot plantejaments propers a una ecologia de les màquines com proposa el filòsof Yuk Hui quan parla de tecnodiversitat[5].

Ciutadania digital en una metròpoli digital

És imprescindible que la ciutadania estigui capacitada digitalment per tal de poder participar de ple dret en totes les àrees vitals i col·lectives. Les connexions entre capacitació o alfabetització digital, ciutadania digital i drets digitals és estreta però són tres mirades sobre com les persones aprenen a viure i desenvolupar-se en societats mediades per les tecnologies digitals[6]. La capacitació o alfabetització digital, però, no pot estar deslligada d’unes arquitectures sociotècniques que garanteixin els drets humans en els entorns digitals així com un gobernança justa, ètica i inclusiva. Cal comprendre que els entorns digitals no són simples eines o instruments, sinó que la seva existència s’emmarca en unes dinàmiques econòmiques i geopolítiques determinades, que comporten noves oportunitats però també nous riscos com ara: la invasió de la privacitat, la normalització de la vigilància (per part de corporacions, administracions o entre persones), l’explotació de l’atenció com a recurs escàs i disseny persuasiu, l’impacte dels algoritmes i la presa de decisions automatitzades, o les plataformes que generen la disrupció del treball en nombrosos sectors. Conflueixen, en definitiva, diverses dinàmiques tècniques, econòmiques, polítiques i ideològiques que acaben configurant els ecosistemes que habitem digitalment, com i qui els habita i com això determina oportunitats presents i futures. No es pot concebre doncs una metròpoli digital sense vetllar per una ciutadania plenament digital.

En aquest sentit han sorgit diverses iniciatives per definir quins són els drets digitals, s’han anomenat els drets humans de quarta generació[7], centrats al voltant de l’accés a Internet com a dret bàsic[8]. Hi ha una sèrie de principis que podrien orientar aquesta metròpoli digital, que impulsa i vetlla per una ciutadania digital que garanteixi els drets humans fonamentals també en la mediació digital i tecnològica:

• Apropiació social de la tecnologia: emprar-la per propòsits de rellevància social.
• Ús conscient de les tecnologies digitals per enfortir la democràcia i plantejar noves formes de representació i participació cívica.
• Accés universal i assequible a la xarxa de connexió, a dispositius i la informació, i serveis que s’ofereixen digitalment.
• Vèncer l’exclusió digital des de la perspectiva interseccional, i bretxes històriques de tipus cultural, econòmic, territorial, racial, d’edat o de capacitats entre d’altres, que suposen traves a l’exercici d’una ciutadania digital plena.
• Aproximació a les dades com a recurs comú a disposició de polítiques públiques i altres usos orientats al benefici social i col·lectiu, enlloc de considerar-les com un actiu explotable.
• Promoció de polítiques d’inclusió digital, en termes d’accés però també en termes de participació efectiva en tant que intel·ligència col·lectiva per inserir persones i comunitats.
• Garantir la possibilitat d’emprar i beneficiar-se dels serveis de govern electrònic que tinguin a veure amb la gestió pública.
• Impulsar els béns comuns digitals que fomentin la inclusió social així com la sobirania tecnològica de la metròpoli, protegint l’accés, les xarxes, els dispositius, la informació i els serveis digitals de les lleis del mercat i de l’arbitri dels grans fons d’inversió.
• L’aposta pel programari lliure, el coneixement lliure i altres formes de creació de coneixement per consolidar un espai digital interconnectat i equitatiu.
• És rellevant també contemplar el dret a poder participar en el disseny de tecnologies que afectin a les pròpies vides en dinàmiques de co-creació i co-disseny, que permetin incorporar la diversitat des dels primers estadis de la innovació tecnològica, així com avaluar de forma preventiva les possibles conseqüències no desitjades de la seva implantació.

La capacitació digital, una condició sine qua non

És clau que la metròpoli intel·ligent afronti el camí cap al 2030 amb bretxa digital zero entre els 5 milions d’habitants però també, per tal de pal·liar-la , cal primer entendre que hi ha tres nivells[9]:

• Bretxa d’accés: fa referencia a l’accés a dispositius i a la xarxa. Dins d’aquesta n’hi ha de secundàries com la velocitat de la xarxa o l’accés a internet únicament des de dispositius mòbils enlloc d’ordinadors. És una bretxa de tipus predominantment material i aporta autonomia a les persones en la mesura que poden accedir des de la pròpia llar.
• Bretxa d’ús: té a veure amb usos de diferents dispositius i amb finalitats diverses. És el primer nivell de capacitació necessari, ja que disposar de maquinari i de connectivitat no tenen rellevància si no se saben fer servir.
• Bretxa de qualitat d’ús: aquesta és la més freqüent, ja que implica, més enllà dels usos instrumentals, la capacitat d’aprofitament de les oportunitats digitals orientades al propòsit vital.

Segons el darrer estudi sobre la bretxa digital de la ciutat de Barcelona, un 40% de la població gaudeix d’una qualitat d’ús dels entorns digitals [10]. I aquest perfil d’usuaris se situaria en edats joves, amb bon nivell d’estudis, en barris de rendes mitges i altes.

La reducció de les bretxes d’ús i qualitat d’ús han d’anar lligades a propòsits vitals i figures d’acompanyament. Per exemple, en els contextos educatius de menors és clar, però acceleraria el procés si es pot comptar amb mentoria digital quan la manca d’habilitats suposa no poder buscar feina, accedir a l’atenció sanitària o optar a tràmits essencials amb l’administració electrònica. És imprescindible fer una bona diagnosi de les diferències entre entorns rurals i urbans, en funció del gènere, l’edat, el nivell socioeconòmic i les condicions de vida que condicionen fortament qui té accés i en quines condicions per aprofitar les oportunitats que brinden els entorns digitals. Les solucions de “talla única” poden fracassar si s’obvia la diversitat arreu del territori de la RMB.

A la capacitació digital i el maneig d’instruments digitals, podríem afegir l’ambició de capacitar per viure en l’era digital, que requereix d’habilitats transversals com per exemple l’adaptabilitat al canvi constant, l’aprenentatge (i des aprenentatge) al llarg de la vida, uns bons hàbits digitals (per exemple gestionant l’equilibri entre temps de connexió i desconnexió), l’empatia, la prosumició (consum i producció) responsable i conscient.

Dibuixant la missió: Una metròpoli intel·ligent amb bretxa zero al 2030

La rellevància social de l’eliminació de les bretxes digitals és imprescindible per una ciutadania plena en el segle XXI, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

Un objectiu que hauria de ser assolible és l’eliminació de la bretxa d’accés, proporcionant connectivitat de qualitat a tot el territori de la RMB, i la de primer nivell d’ús. És preferible un desplegament més lent on la provisió d’accés sigui indissociable d’un mínim acompanyament en els usos instrumentals bàsics. Pel que fa a la bretxa de qualitat de l’ús, seria un bon horitzó la bretxa zero, tot i que caldria mesurar-ho com a ambició realitzable. Es pot comptar amb nombrosos marcs de competències digitals per tal de prioritzar els programes per diferents usos[11]. És crític articular un programa robust de capacitació per persones adultes en l’entorn educatiu (famílies, docents, educació en el lleure, etc.) per tal d’evitar el fenomen dels “orfes digitals”. [12]

Què pot aportar la quíntuple hèlix? A continuació s’hi apunten algunes nocions:

Administració:

• Fomentar, a través de la contractació pública, solucions tecnològiques, infraestructures i serveis alineades amb la bretxa digital zero i els drets digitals per una metròpoli intel·ligent, connectada, inclusiva i justa.
• Impulsar un mapeig territorial de les diferents iniciatives existents a arreu del territori que ja estan orientats a la capacitació (Òmnia, Xarxa Punts TIC, Barcelona Activa/cibernàrium) o bé que podrien ser-ne vectors per estar presents en la quotidianitat de la ciutadania (biblioteques, ludoteques, museus...).
• Participar en comunitats d’aprenentatge amb xarxes nacionals i internacionals, aprendre de les bones pràctiques realitzades a d’altres països tant a nivell de capacitació[13], com de governança basada en dades, la creació de repositoris descentralitzats, segurs i anonimitzats, amb un plantejament on les dades esdevinguin recurs comú i no actiu.

Sector Privat:

• Oferir informació sobre les capacitats necessàries en els diferents llocs de treball per orientació laboral present i futura de la ciutadania.
• Orientar la innovació de productes i/o serveis als reptes de digitalització i inclusió identificats a la RMB.
• Utilització del disseny persuasiu de forma ètica i apostant pel disseny accessible i universal, que permet el gaudi de les interfícies digitals per a persones amb diversitat funcional, de totes les edats i amb llenguatge senzill per a persones nouvingudes que no estigui socialitzades en les llengües oficials.
• Les empreses fabricants de dispositius poden impulsar el reciclatge o la recuperació de dispositius per fomentar la redistribució d’aquests.
• Les companyies de telecomunicacions han de donar suport a la connectivitat arreu del territori.
• Les empreses i start-ups basades en plataformes, poden posar a disposició de forma segura, protegida i anonimitzada informació rellevant sobre el pols i els hàbits (consum, mobilitat, etc.) dels habitants de la RMB que pugui ser rellevants a l’hora de planificar millor la gestió dels recursos monetaris i intangibles.

Acadèmia:

• Fomentar la recerca interdisciplinar amb el focus en els impactes de la bretxa digital i les oportunitats socials, econòmiques i ambientals de la seva reducció.
• Les accions investigadores necessitaran comprendre els impactes de les diferents capacitats en dimensions com la salut, la participació democràtica, l’accés al món laboral o la promoció en l’entorn professional, l’educació, etc.
• Aprofundir en els estudis sobre l’aprofitament de les eines digitals en condicions de qualitat de l’ús, generar nous marcs per abordar els espais de connexió més enllà de la visió quantitativa (hores d’ús, o tipus d’ús) i generar nou coneixement sobre les actituds, valors i dinàmiques digitals en diferents col·lectius d’acord amb condicions socioeconòmiques de vida.
• Àrees com el disseny de conductes, la intel·ligència artificial, etc., que actualment estan molt orientades a la innovació del sector privat, vincular-les a projectes orientats als comuns digitals, l’Internet centrat en les persones i la realització de pilots i prototips que permetin involucrar la ciutadania en el disseny i/o l’avaluació preventiva[14].

Societat Civil, tercer sector:

• Involucrar-se en iniciatives on el vincle de confiança amb les persones ateses és fonamental per tal de poder fer arribar les accions dels altres actors de l’hèlix.
• Posar en valor els projectes existents en pro de la inclusió digital (com Guifinet o Colectic)
• Aportar informació i coneixement sobre les realitats quotidianes de diferents col·lectius i col·laborar en el disseny de les estratègies d’implementació de les accions orientades a reduir la bretxa digital (per exemple: quan donar dispositius a famílies que no entenen sense crear noves problemàtiques?).
• Existeixen recursos digitals accessibles sobre capacitació digital, les entitats del tercer sector podrien formar-s’hi per després fer acompanyament i/o crear comunitats de pràctica i aprenentatge amb les persones ateses.

Mitjans de comunicació:

• No alimentar les narratives tecnosolucionistes.
• Crear programes i espais específics que donin suport a les accions de capacitació digital arreu del territori (en format informatiu o bé lúdic).
• Donar cobertura a les alternatives tecnològiques que aposten programaris lliures i comuns digitals.

Les aliances:

Fer-ho de forma coordinada, en aliances públic-privades, amb participació de l’àmbit acadèmic i on la pròpia ciutadania prengui un rol rellevant i actiu tant en el disseny com en la implementació de polítiques, tecnologies o serveis, serà cabdal.

La innovació i la recerca en tota la cadena d’innovació és fonamental per acomplir aquesta missió de capacitació inclusiva. Les col·laboracions entre la recerca bàsica, la recerca aplicada i la innovació emprenedora seran essencials. Aquestes activitats investigadores han d’anar en la mesura del possible lligades a la regulació i la governança en relació a la inclusió digital, tenint en compte els marcs d’acció a nivell català, provincial o municipal.

[1] El terme prové d’un text de Klaus Schwab, fundador del Forum Econòmic Mundial, escrit el 2016 on exposava que l’exponencialitat, una disrupció sense precedents propiciada per les tecnologies emergents en termes d’enfoc, velocitat i profunditat. El text original es pot consultar aquí: https://www.weforum.org/agenda/2016/01/the-fourth-industrial-revolution-what-it-means-and-how-to-respond/

[2] Sandvine (2020). The Global Internet Phenomena Report:

[3] Cal tenir en compte que les infraestructures necessàries per sostentar les eines digitals i les tecnologies de la informació contribueixen en més d’un 2% d’emissions de CO2 (Font: Jones, Nicola (2018: “How to stop data centres from gobbling up the world’s electricity”, Nature, 561, pps. 163-166. Accessible a: https://doi.org/10.1038/d41586-018-06610-y . Els grans centres de dades que suporten el “núvol”, suposen l’1% de la demanda d’electricitat global. Veure: Masanet, E. et al. (2020). Recalibrating global data center energy-use estimates, Science, 367(6481), 984-986, https://doi.org/10.1126/science.aba3758. 

[4] Braidoti, Rosi (2015): Lo Posthumano. Barcelona: Editorial Gedisa

[5] Hui, Yuk (2020) Fragmentar el futuro. Ensayos sobre tecnodiversidad. Buenos Aires: Caja Negra

[6] Pangrazio, Luci & Sefton-Green, Julian. (2021). “Digital Rights, Digital Citizenship and Digital Literacy: What's the Difference?”, Journal of New Approaches in Educational Research. 9.

[7] Bustamante, Javier - https://telos.fundaciontelefonica.com/archivo/numero085/la-cuarta-generacion-de-derechos-humanos-en-las-redes-digitales/

[8] L’any 2016 Nacions Unides va emetre un comunicat condemnant als governs que per qüestions polítiques limitaven l’accés a connexió de la seva població: https://www.article19.org/data/files/Internet_Statement_Adopted.pdf

[9] Iniciativa “Obrim Educació”, de la Fundació Jaume Bofill - https://obrimeducacio.cat/reptes/bretxa-digital#. També es plantegen els tres nivells de la brexta digital a l’estudi impulsat per M4Social – “La Bretxa Digital en les persones ateses per entitats socials”, disponible la presentación i l’estudi a través d’aquest enllaç: https://www.m4social.org/ca/2020/bretxa-digital-entitats-socials 

[10] Informe “La bretxa digital en la ciutat de Barcelona el 2020”, disponible a: https://bithabitat.barcelona/bretxadigitalbarcelona/es/

[11] Alguns exemples rellevants són l’Índex DESI de la Comissió Europea: https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/digital-economy-and-society-index-desi; el DigiComp, específicamente sobre competències: https://ec.europa.eu/jrc/en/digcomp/digital-competence-framework o el Mapa de Competències Digitals de la UOC: http://mapa-competencies-digitals.uoc.edu/competencies-digitals.html

[12] Farran, Aure “Del Xumet a la pantalla”, Diari Ara, https://www.ara.cat/ciencia-tecnologia/del-xumet-pantalla_1_2793315.html

[13] Per exemple el cas d’Estònia i el seu projecte d’educació digital: https://en.unesco.org/courier/2017-april-june/global-lessons-estonia-s-tech-savvy-government

[14] Un bon exemple és el projecte DECODE: https://decodeproject.eu/ i Decidim: https://decidim.org/

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.