Documentació Metròpoli Intel·ligent

Sobre la gestió de una ciutat impredictible

Autoria: Simona Skrabec, Doctora en teoria de la literatura i literatura comparada. Assagista, traductora i observadora.

Data: 03/06/2021

Resum: En un dels seus llibres més influents, Universe of the Mind (1990), la primera traducció anglesa d’ampli abast, el semiòleg Iuri Lotman va definir la intel·ligència amb tres simples punts. Segons Lotman, la intel·ligència és la capacitat de memòria, la capacitat de comunicació i la capacitat de creació d‘informació nova, no deduïble de la informació existent. Utilitzaré aquests tres conceptes per examinar si la Regió Metropolitana de Barcelona, «aquesta realitat territorial de 5 milions d’habitants i que no compta amb una instància pròpia de govern», com diu el text de presentació del projecte, s’encamina cap a la construcció d’una ciutat intel·ligent.

Juri Lotman obre el llibre Universe of the Mind (1990) amb una anècdota que sembla ben bé un acudit: un matemàtic famós va a una conferència on es discutirà sobre la intel·ligència dels animals. Des del públic, el matemàtic interromp l’orador i li demana que defineixi què és la intel·ligència. Com que ni el presentador ni ningú altre a la sala poden donar una resposta satisfactòria, tots decideixen anar-se’n a casa. Si no saben definir què és la intel·ligència, tampoc poden definir la dels animals.

Amb aquesta excusa, el semiòleg es va atrevir a formular la seva proposta de definició d’intel·ligència en tres simples punts. La intel·ligència és:

• a. la memòria, la capacitat de preservar i de reproduir la informació
• b. la comunicació, la transmissió de la informació disponible
• c. la creació d’una informació nova, no deduïble de la informació existent i que és fins a un cert punt impredictible.

Utilitzaré aquests tres conceptes per examinar si la Regió Metropolitana de Barcelona, «aquesta realitat territorial de 5 milions d’habitants i que no compta amb una instància pròpia de govern», com diu el text de presentació del projecte, s’encamina cap a la construcció d’una ciutat intel·ligent.

Barcelona és una ciutat amnèsica que viu en un carpe diem perpetu. Els carrers bateguen carregats de dinamisme, d’una energia inesgotable. El dia a dia hi és pensat com un breaking news permanent. El ritme de les novetats importants supera la capacitat de retenció. La mirada està sempre fixada en el futur. Cal arribar on encara no som. O, el que és el mateix, mantenir els ideals prou lluny perquè mai no es puguin realitzar i així continuïn preservant la seva perfecció. La «realitat» en aquest espai és, doncs, bigarrada, eixordadora i intangible, difícil de copsar, i encara més de definir.

És impossible cultivar cap mena de memòria des d’aquesta posició de desubicació. Spainair, la companyia aèria comprada per a la ciutat, utilitzava una mena de mapa conceptual per descriure el projecte de negoci i la idea dels seus creatius serveix molt bé per il·lustrar l’aporia que hem d’adreçar. Es tractava d’un mapa del món esquemàtic, fet de connexions entre ciutats amb aeroport, que ignorava ostensiblement cap connexió amb la geografia física. Les ciutats que formaven part d’un mateix eix ben bé podrien ser de continents diferents totes elles.

Vivim en un món que té aquesta capacitat de substituir la realitat física amb una realitat imaginada, però alhora possible, i que els vols que connecten punts distants, d’altra manera inaccessibles. Si el segle XIX i la primera meitat del XX va ser definits per la connectivitat ferroviària —i que va acabar amb les deportacions als camps nazis, impossibles a gran escala sense aquesta infraestructura— el perill del segle XXI és concebre el món des de la perspectiva d’ocell. La realitat es confon amb el Google maps que es pot empetitir i engrandir amb el dits polze i índex, sobre una pantalla tàctil. Que avui veiem la realitat com una matèria mal·leable, és un fet. Això, precisament, ens obliga a pensar amb una disciplina analítica molt més acurada.

La Barcelona metropolitana, que reclama com a seus els 5 milions d’habitants, és producte d’una mena de fantasia insensata. D’on neix aquest desig de voler arrencar tot un territori de la seva vinculació amb la realitat circumdant? Per què cal imaginar Barcelona com una ciutat-aeroport on s’hi arriba per una passarel·la mòbil, com si «desembarquéssim» al nucli de la diversió, la creativitat i el bon rotllo?

Estem parlant d’una ciutat feta bàsicament de nouvinguts. Els que hi hem arribat en les últimes dècades, que com jo mateixa, i que ostentem cognoms impronunciables per a molts i portem qui sap quins records difícils de compartir amagats sota la pell, encara no tenim gaire importància perquè tot just estem buscant el nostre lloc. El que realment és influent aquí és el fet que bona part d’aquests 5 milions d’habitants de la regió metropolitana són producte d’una fugida: del camp a la ciutat, de la ignorància al coneixement, de la repressió a un illot on la fe en la llibertat és compartida, de la pobresa endèmica a la possibilitat d’un ascens econòmic i també social. El perill que afronta Barcelona a causa de ser un gresol de persones que busquen un futur més digne és que es construeixi només des d’un pacte d’oblit. Un bon ciutadà barceloní, oblida, doncs, qui era i només vol ser ara i aquí, sorollosament present. Amb això n’ha de tenir prou.

Les societats de l’altra banda de l’Atlàntic, que s’han anat fent amb capes successives de migracions, i han aplicat la política del melting pot a consciència, ens diuen que la tècnica de fondre les identitats col·lectives en una mena d’alts forns no funciona. Les diferències no desapareixen si la gent venera una única bandera i parla un sol idioma, sinó que s’aprofundeixen, reverberen durant segles i esclaten periòdicament amb una ira incontenible. Les injustícies socials no es poden combatre amb eslògans, sinó que demanen un treball aprofundit, canvis tangibles, possibilitats d’encontre reals. Perquè tot això pugui passar, als Estats Units o a Barcelona, es necessita un relat prou complex i ramificat perquè cada persona pugui anar trobant la seva relació amb el lloc on viu. Si no es reconeixen ni el dolor sofert ni els danys infligits ni els silencis imposats és impossible cap mena d’igualtat, de diàleg entre iguals. 

Per això mateix, la memòria del lloc sí que importa. Cal conèixer literalment el subsòl d’una ciutat com Barcelona i ser conscient que és un jaciment, que acumula molta memòria compartida, moltes capes sobreposades. Tenim, és clar, descrit el passat llunyà, que hem institucionalitzat a través dels museus i els experts en tot allò que ens resulta remot. En canvi, la memòria que encara té la capacitat de ferir les sensibilitats, acaba sempre marginada, mig oblidada, etiquetada com a molesta per a la convivència. Podríem dir que la situació és tan greu que a Barcelona el concepte de «llocs de memòria» (Pierre Nora), que tanta tinta ha fet córrer per Europa de la postguerra, és buit de tot sentit.

Faig un petit recorregut, a l’atzar, com si passegés apressada per la ciutat: el monument a Francesc Ferrer i Guàrdia corona una escala mecànica que condueix cap a l’estadi de Montjuïc, interromp potser una mica la riuada dels turistes cultes que acaben de veure el MNAC i s’apressen cap a la Fundació Miró, però fins i tot el més atent d’entre ells no podria mai endevinar quina atrocitat s’amaga sota la vida i la mort del personatge que dona lloc a aquesta estàtua de bronze. El pilar de Jacint Verdaguer està situat en una cruïlla de trànsit infernal i mai he sentit a ningú proposar que la pacificació de l’Eixample podria donar un respir al vell poeta. La sensibilitat d’un artista com Francesc Abat, amb els «Sols de fil» de Paul Celan brodats sobre els blocs de marbre blanc, que, en realitat forma part del monument al General Moragues, està perduda entre els passos de zebra. El monument és impossibles de trobar fins i tot si en coneixes la ubicació. I l’estructura metàl·lica que commemora els bombardeigs de la Guerra Civil en un dels laterals de la Gran Via qualsevol dia serà descobert per alguna empresa de lloguer com un lloc ideal per encadenar-hi patinets preparats per pagar i usar... El més greu, però, és la paret de ciment encarada amb el mar al Camp de la Bota. Els noms dels afusellats hi són posats en cartells d’aspecte ben provisional. La memòria de la ciutat és tan incòmoda que els seus successius responsables l’han fet fungible, gosaria dir que sovint a propòsit.

Certament algú pensarà que exagero amb aquestes descripcions i busco exemples capaços de sacsejar les consciències, però és un fet que ens falta, en general, la capacitat de relacionar-nos amb el passat d’aquest «territori metropolità» críticament i alhora coherentment. Ens falta sobretot que la memòria recent sigui compartida, que sigui compartida en el sentit d’un relat que tingui un suport conscient i actiu de les instàncies públiques. Aquesta regió tan densament poblada acumula tanta memòria útil per totes les persones que hem vingut aquí a buscar un nou començament —i no només ara, sinó generació rere generació, com cal recalcar de nou. Des d’aquesta perspectiva queda molt clar que Barcelona no es pot permetre de pensar-se com un hub de parets de vidre i estructura d’acer, un indret preparat perquè ningú ni res hi deixi cap petjada, cap empremta. Seria una ciutat com tantes altres, una «metròpolis» més en el mapa de ciutats idèntiques als cinc continents que s’esforcen tan com poden per assemblar-se una a l’altra.

Una tàctica «intel·ligent», en canvi, seria convertir tot aquest saber acumulat que neix en les circumstàncies difícils, que es forja a través del patiment col·lectiu, en una eina que ajudi als altres a comprendre els seus propis bagatges fets de records, com ja dit, difícils de compartir. Per exemple, fa vint-i-cinc anys, Barcelona va reunir experts de tot el món i hi va néixer la Declaració Universal de Drets Lingüístics, proclamada al paranimf de la UB el mes de juny de 1996. Qui recorda, encara, aquesta fita? Mai s’ha aconseguit cap reconeixement formal per part de les Nacions Unides, de manera que aquest document porta un nom fals, pompós, perquè no té pas l’estatus d’una Declaració Universal. Però l’ús que les «comunitats lingüístiques» —aquest és un dels conceptes forjats a Barcelona— li han donat a tot el món, la legitima. La DUDL és un producte únic, irreemplaçable, fruit d’aquests 5 milions de metropolitans que sabien trobar la manera de transmetre la seva memòria històrica als que entenen el desig de viure en un món capaç de comunicar-se i no basat en privilegis ni exclusions.

Per altra banda, que la ciutat sigui un nus de comunicacions no cal ni dir-ho. És evident que el segon punt de la llista de Juri Lotman, que la intel·ligència significa la capacitat de transmetre la informació disponible, l’hem sabut implementar amb escreix. Funcionen les escoles, els mitjans de comunicació treuen fum, tots som més o menys capaços de comunicar-nos indistintament en català i castellà, l’anglès no queda gaire enrere per les persones més curioses i alguna altra llengua. En aquest territori, els obstacles per transmetre la informació no els reconeixem gaire fàcilment.

La pandèmia, però, ha fet visible dolorosament que la informació no és allò que viatja empaquetat com un missatge segur que «només» cal traduir a un altre idioma sense residu, sense cap modificació, i ja ens podrem comunicar tots amb tots i sense cap interferència. Els missatges s’han fet buits, insegurs, inquietants, sovint també directament falsos. Els trucs de màgia verbal, que abans només identificàvem amb l’arena política on els arguments apareixien i desapareixen com un conill en el barret del mag, ara ens afecten d’una manera massa directa: com mantenir la preocupació lògica i legítima de la població dins d’un espai de comunicació serè, basat en arguments comprovats?

Llavors, la intel·ligència comunicativa, el segon punt de la definició de Lotman, amaga l’exigència de ser capaços de discernir entre la informació i el pensament màgic? Hem de ser capaços de detectar a l’instant tota notícia falsa que pot anar des de les teories de la conspiració fins a una culleradeta de lleixiu diluït com a remei universal per tots els mals? Cal que per ser intel·ligent siguem capaços de dir això és veritat i això fals, això és bo i això nociu, això pots fer-ho i això altre, en canvi, no? No ho faríem mai bé, aquestes distincions tan clares i excloents són impossibles.

La temptació de fer de demiürg, a més, és un dels perills més grans que afronta qualsevol poder. Fins i tot les persones més ben pensants poden, per exemple, excedir-se amb les regles del llenguatge políticament correcte, o amb les mesures a favor de la protecció del medi ambient. De cop ens trobem llavors amb una ideologia rígida que distingeix entre ciutadans bons i els que no ho són perquè no obeeixen la norma. Quin sentit té, doncs, intentar introduir responsabilitat i pensament crític en la societat si al final les idees les transformem en regles ridículament simples? Els patrons de comportament han de ser premiats o bé mereixen un càstig, només tenim aquestes dues opcions? Només podem pensar la societat des de les oposicions binàries? La verdadera transformació requereix tot un altre esforç.

El que ha demostrat la pandèmia és la importància de la traducció. No es tracta pas d’una cosa tan fàcil com llogar un intèrpret i seure’s a la sala de conferències amb uns auriculars. No es tracta de la traducció entre les llengües, sinó de la capacitat de transcendir els límits d’allò conegut: de connectar àmbits de coneixement, d’aventurar-se més enllà del límits d’allò que és possible pensar per trobar el que només intuïm, però potser existeix i cal trobar-ho. La famosa frase de Wittgenstein «Els límits del meu llenguatge són límits del meu món» l’hem de llegir avui dia d’una manera molt punyent: fins que no podem pensar un remei, una teràpia, una manera d’organitzar la producció de vacunes més efectiva, totes aquestes solucions de la crisi seran fora de l’abast. Per poder fer alguna cosa, primer l’hem de poder pensar. I per poder trobar les solucions impredictibles, hem de buscar més enllà dels límits previstos. La col·laboració i la connectivitat no són doncs un adorn prescindible, sinó que són, especialment en moments de crisi, l’única via de sortida. Per això cal cultivar l’esperit d’entesa i la capacitat d’escoltar tot allò que no coneixem.

La ciència ha fet en aquests últims mesos un esforç immens que ens pot revelar com acabem de veure el sentit del tercer punt de Lotman, la capacitat de crear una informació nova, no deduïble de la informació existent. Tots els avenços no serien possibles sense aquest atreviment de posar en col·lisió uns espais abans no coincidents.

Tots sabem que el gran atribut de Barcelona és precisament aquesta capacitat de trobar solucions inesperades i impredictibles. El nostre territori és un territori de frontera en sentit semiològic. En aquest espai relativament petit es creuen moltes influències, moltes tensions. El text de presentació de Barcelona Demà el descriu com «un terreny de joc» i sospito que darrere hi pugui haver la concepció de Pierre Bourdieu que va entendre la cultura com un camp magnètic, és a dir, un espai extremadament dinàmic, dins del qual es creen tensions constants. Qualsevol cultura existeix només en aquest estat de moviment, creix o decreix, s’enforteix o s’afebleix —perquè tal com va establir Newton, el principi de l’univers és el moviment i no pas el repòs. Dins del camp, però, cal que els jugadors tinguin ganes de jugar. Preservar un espai dinàmic, lliure de tensions excessives, de repressió, d’imposicions, de frau, d’inseguretat que posi en perill la integritat física o moral —és potser el més important que podem demanar al futur.

El problema és, però, que aquests espais dinàmics, on l’aiguabarreig és intens i on neixen totes aquelles valuoses informacions impredictibles, són també espais que creen incertesa i dubte. Són espais on la por davant del desconegut, davant la pèrdua de l’estabilitat, davant la modificació de les rutines assentades més pot prosperar. Si el preu d’aconseguir una societat innovadora i capaç d'autosuperar-se constantment és el de fer que el sistema funcioni per damunt de les seves capacitats, sotmès a un estrès permanent, explotant la capacitat de resiliència sense cap escrúpol (Naomi Klein, La doctrina del xoc, 2007), llavors els beneficis de viure en la terra més fèrtil per a les innovacions, en una zona de frontera, no seran pas per als 5 milions de metropolitans que suposadament encara busquen la seva identitat.

Conclusió

Al mateix llibre ja citat, Universe of the Mind (1990), Iuri Lotman estableix un altre principi extremadament important que condiciona tota la planificació dels projectes de futur. És evident que podem planificar i preveure només allò que ja coneixem. Com introduir a la planificació l’espai necessari per preveure i impulsar projectes que puguin aportar idees noves, inesperades, imprevisibles? Podem anomenar aquesta nova perspectiva el principi de traducció.

Lotman diu que si parlo amb un interlocutor que m’entén absolutament i m’és alhora absolutament comprensible, qualsevol intercanvi entre aquestes dues persones resultaria inútil i innecessari. En una comunicació absolutament comprensible no sorgiria cap informació addicional ja que l’interlocutor seria una còpia mecànica del meu propi jo. «Si em passo les monedes d’una butxaca a l’altra, no es multipliquen», diu Lotman. Aquesta frase l’hem d’entendre com una anàlisi molt perspicaç que ens explica perquè la majoria dels esforços en l’àmbit cultural no són capaços de propulsar canvis estructurals. La cultura tendeix a crear còpies mecàniques d’allò que ja existeix, rèpliques que no aporten res de nou, sinó que només preserven i/o copien allò que ja conegut. La fantasia de poder produir una traducció que fos la còpia exacta d’un original es transmet també a tots els altres àmbits de la vida. La majoria dels projectes públics són deutors d'aquesta idea de voler realitzar una còpia perfecta d’algun model ja existent. 

Perquè les relacions puguin generar guanys cal construir una situació de diàleg. El diàleg no esborra la diferència entre els interlocutors, sinó que sovint les intensifica i les fa més importants perquè les posa de relleu. El principi de traducció és, doncs, la capacitat de pensar des de la diferència. En aquest sentit, el contacte amb els altres ens modifica substancialment. Gràcies a aquest principi de traducció, les monedes sí que es multipliquen quan passen de la butxaca d’un a la d’un altre. En contacte amb la diferència, les coses conegudes es tornen estranyes, incomprensibles i inhabituals, per això les podem tornar a veure, a repensar i a reajustar a l’actualitat. Si per traduir un llibre hem d’importar una paraula o un concepte que encara no existeix en la nostra llengua, hem de crear aquestes paraules i conceptes nous. Amb això ampliem l’abast del que som capaços de dir i d’entendre. Qualsevol contacte amb la diferència, en el fons, funciona d’acord amb aquesta mecànica d’ampliar els límits d’allò conegut. El guany més important del principi de traducció és que d’aquest intercanvi neixen nocions que encara no podem ni imaginar ni preveure.

El diàleg no significa, doncs, esdevenir idèntic amb el teu interlocutor, sinó preservar les diferències, però alhora establir possibilitat de comunicació que no només canvia els dos interlocutors, sinó fa que es transformin pel contacte i sorgeixin elements nous.

Reptes

D’acord amb aquesta base teòrica, podem imaginar algunes estratègies concretes per impulsar canvis estructurals en la vida cultural de la regió metropolitana. En proposo tres, d’acord amb els tres punts amb els quals Lotman va definir la intel·ligència:

a) El treball de MEMÒRIA que cal fer a Barcelona és connectar la història d’aquest territori amb la memòria personal dels seus habitants, que clarament són de procedències diverses. Aquest contacte pot provocar nous enfocaments, que podrien ser importants fins i tot a nivell global. Un exemple podria ser ja esmentada Declaració Universal de Drets Lingüístics que es va impulsar des de Catalunya i va definir ben bé una nova manera de tractar la qüestió lingüística i les bases de la convivència. Aquest enfocament ha ajudat a tractar, i a vegades resoldre, moltes crisis arreu del món. Tot i que fins ara no ha estat adoptada pels organismes internacionals de més pes com UNESCO o les Nacions Unides, fins i tot en aquest màxim nivell està clara la influència que la Declaració ha exercit en altres documents fonamentals que s’han anat desenvolupant en aquest àmbit. Amb aquest exemple podem veure que cal evitar crear simplement els relats paral·lels i superposats, com si la regió metropolitana fos un simple mosaic d’identitats que coexisteixen més o menys pacíficament, però que no interactuen entre elles ni amb el seu entorn de fora de la regió metropolitana, que es preserven separades en les seves «essències» indefinidament i que són bàsicament sordes per tot allò que no identifiquen com a seu. La celebració d’una diversitat incapaç de comunicar-se amb el seu entorn és nociva perquè perpetua les bases d’exclusió, en el sentit de fomentar la visió del món d’ells contra nosaltres, sense cap contacte possible. A més, en un país com Catalunya, que surt sovint d’episodis de molta repressió, el coneixement i el reconeixement de l’especificitat d’aquest territori és bàsic.

b) El treball en l’àmbit de COMUNICACIÓ que hauria de fer Barcelona és connectar millor les diverses esferes que coexisteixen en aquest espai que no pas sempre troben la manera de col·laborar. Aquesta mateixa iniciativa de la regió metropolitana de convocar els experts en diverses qüestions i publicar les contribucions en una web institucional negligeix, per exemple, tota la possibilitat de divulgació i debat obert que oferiria connectar aquesta reflexió amb les xarxes ja existents, siguin les universitat, les institucions culturals o bé els mitjans de comunicació especialitzats. Per a ningú, ni per mi mateixa, escriure amb una finalitat política no és escriure lliurement, amb amplitud d’horitzons. El poder polític hauria d’aprendre a escoltar més i millor el batec del carrer, de les aules, dels debats intel·lectuals sense condicionar-lo. Hi ha la dita que si Mahoma no vol anar a la muntanya, la muntanya ha de venir a Mahoma. A Catalunya, i especialment a tota la regió metropolitana, les últimes dues dècades han estat molt convulses. La “muntanya” s’ha aixecat moltes vegades per anar a veure el poder i no ha estat gaire escoltada, la idea d’una “majoria silenciosa” encara perdura i condiciona les decisions perquè permet desmentir i ignorar el soroll eixordador d’algunes demandes. Per això el poder ha d’aixecar-se i anar a veure què passa, intentar-ho comprendre. Elevar a la categoria de representants a pensadors o activistes escollits a dit no és escoltar el poble. Per aclarir les categories recomano estudiar el clàssic text de G.C. Spivak, “Poden parlar els subalterns?” recentment traduït al català per la revista L’Espill (PUV, 2020) i sobretot la diferència que va establir Marx entre “vertreten” i “vorstellen”.

c) Per crear aquella INNOVACIÓ de la qual parla Lotman cal impulsar més que mai els projectes transversals, que connectin les disciplines i obrin les ments. La pandèmia en aquest últim any i l’accelerada evolució tecnològica en les últimes dècades han fet visible la persistència d’un pensament irracional, basat en creences i suposicions, amb alguns efectes realment nefastos. Per impulsar un nou discurs que pugui recuperar i consolidar els valors de la racionalitat, cal construir els ponts entre les disciplines més directament involucrades en aquests canvis —com la medicina o l’enginyeria informàtica— i fer-les partícips en la reflexió teòrica sobre la societat. Si hi ha moltes persones que dubten en vacunar-se contra la COVID, encara hi ha més persones que creuen que un algoritme és un ens màgic, el funcionament del qual és indestriable per a la ment humana (sic!). Un exemple d’aquest enfocament nou podria ser el Màster per als Reptes Contemporanis que desenvolupa UOC sota la direcció de Marina Garcés. Són activitats que d’entrada han de ser limitats a cercles d’especialistes, però és on es generen les idees i perspectives que poden arribar a tenir un gran impacte social. El saber és bé més preuat i cal cultivar-ho sistemàticament, amb exigència i perseverança. 

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.