Documentació Metròpoli Oberta

Cap a una diplomàcia urbana: un Pacte Verd Metropolità

Autoria: Júlia López Ventura, Directora Europea de C40 Cities Climate Leadership Group

Data: 24/10/2021

Resum: El rol creixent de les ciutats globals ha fet emergir una nova forma de diplomàcia urbana, on les ciutats globals es connecten entre si per a definir les respostes als grans reptes mundials: des de l’emergència sanitària de la COVID-19, a la crisi social, econòmica i climàtica. Es fa necessària un pla de recuperació comú que faci front a totes aquestes crisis a la vegada. Algunes ciutats globals han començat a treballar en un Pacte Verd Global. En aquest article es proposa treballar en un Pacte Verd Metropolità que permeti una visió de recuperació conjunta, justa i verda, per a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Les ciutats com a agents de canvi

Durant les últimes dècades, les grans ciutats del món han vist incrementat el seu pes global. Les ciutats globals, un terme definit per primera vegada per la prestigiosa sociòloga Saskia Sassen, han emergit com a noves formes de poder cultural, econòmic o, en paraules de la pròpia Sassen: “el terreny on la multiplicitat dels processos de la globalització assumeix formes localitzades i concretes” (font).

De les antigues polis gregues, molt abans que els estats-nació florissin i es convertissin en les estructures de poder polític que són ara, a les mega-ciutats d’avui, les grans ciutats del món han emergit com a centres urbans estratègics a nivell polític, econòmic i social gràcies a diversos factors, entre ells (Sassen, The Global City):

• l’increment de la població urbana en detriment de la rural. Avui en dia, 4.000 milions de persones viuen en zones urbanes. Segons Nacions Unides, podrien arribar a ser 6.000 a l’any 2050, el 80% de la població mundial.
• la internacionalització de l’economia de les ciutats, arribant a generar fins a un 80% del PIB mundial avui en dia.
• el paper creixent de les ciutats en un món globalitzat que ha produït un canvi en el pes de les relacions de les mateixes amb els seus estats-nació.
• el rol creixent de les ciutats en la sostenibilitat ambiental, essent responsables de la generació del 70% dels gasos d’efecte hivernacle avui en dia.
• la generació d’un nou ecosistema d’interconnexió entre les grans ciutats del món basat en la col·laboració i el recolzament mutus, en molts casos de forma independent dels estats on aquestes ciutats estiguin basades.

A banda de la seva importància geopolítica, les ciutats han demostrar ser aglomeracions urbanes amb un poder i capacitat de canvi a les adversitats vertiginós. S’han sabut adaptar de forma molt més àgil que els seus estats a les diverses crisis que estem patint de forma paral·lela: des de la crisi sanitària de la COVID-19, que ha fet emergir una altra profunda crisi econòmica i social, a la revolució climàtica que dona resposta a la greu crisi climàtica planetària.

Per exemple, la ciutat de Barcelona va declarar l’emergència climàtica al gener del 2020, reconeixent la necessitat d’actuar de manera urgent i contundent davant els efectes del canvi climàtic al seu territori i als voltants, mentre pocs mesos després actuava amb celeritat per a garantir la seguretat dels seus ciutadans davant l’emergència sanitària de la COVID-19 reassignant l’ús de l’espai públic donant prioritat als vianants sobre els usuaris de vehicles a motor. Altres ciutats del món prenien mesures similars en temps rècord, com el programa Strade Aperte de Milà de reassignació d’espais del cotxe als ciclistes i vianants per tal de garantir una distància física segura entre persones o el projecte de l’àrea metropolitana de París de crear 650 km de carrils bici temporals per a facilitar els desplaçaments dels ciutadans un cop les mesures de confinament començaven a relaxar-se.

Els grans reptes globals requereixen d’una nova diplomàcia urbana

La pandèmia mundial del virus COVID-19 que va esclatar el 2020 s’ha afegit a una llarga llista de reptes sense precedents a escala mundial: una greu amenaça de recessió econòmica, l’esclat del malestar degut a les injustícies socials (com la injustícia racial, encapçalada pel moviment Black Lives Matter), i els greus efectes de la crisi climàtica que ja es noten a nivell global amb un augment dels efectes devastadors dels focs, les inundacions, els huracans i altres esdeveniments climàtics extrems. A Europa n’hem vist un bon grapat aquest estiu. Reptes comuns que estan ben presents a les agendes de països, ciutats i comunitats arreu del món.

Les ciutats globals estan ben posicionades per a afrontar aquests reptes i compten, en molts casos, amb poder i competències clares en múltiples de les grans àrees d’actuació ambiental, econòmica i social: edificis, transport, energia, espais verds, gestió de residus... Allà on no tenen competències, tenen el deure i la necessitat d’aliar-se i alçar les seves veus per a demanar a qui les tingui, regions o estats, que actuï amb urgència i celeritat. És necessària una nova versió de la diplomàcia tradicional entre estats, una diplomàcia urbana, de ciutats i les seves àrees metropolitanes d’influència per tal de canalitzar aquestes necessitats de manera cohesionada, amb una única veu representativa de les necessitats urbanes.

Diverses xarxes de ciutats estan treballant ja per a donar forma a aquesta nova diplomàcia urbana, aportant la plataforma necessària de connexió entre entitats locals. Els objectius d’aquestes xarxes són, en gran mesura, comuns dins de les especificitats de cada plataforma: intercanviar coneixements i aprenentatges, facilitar un diàleg directe entre alcaldes globals, i treballar en conjunt per a portar la visió de les ciutats als grans òrgans de decisió internacionals. La ciutat de Barcelona és ben present a moltes d’aquestes xarxes com, per exemple: Eurocities, Metropolis, C40 Cities o CGLU.

A més, els reptes globals i la crisi climàtica entre ells s’han de resoldre tenint en compte les ciutats i dotant-les dels recursos i competències necessàries i, a la vegada, tenint en compte les diverses perspectives dels actors clau de les ciutats. En aquest sentit, les ciutats són l’eix facilitador més proper a aquests actors per a convidar-los i facilitar el diàleg entre ells per tal de treballar conjuntament en una solució que permeti sortir de les diferents crisis que patim d’una forma sostenible i consensuada: els sindicats, les PIMES, les grans empreses i la societat civil.

Cap a un Pacte Verd Global

Les grans ciutats del món són responsable del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que generen el canvi climàtic. És per això que l’acció en els nuclis urbans és de gran importància. Aquesta acció ha d’estar basada en fets científics. La comunitat científica fa anys que alerta de les conseqüències de no posar fre a la crisi climàtica que vivim. La ciència és clara: el moment d’actuar és ara, com alerta de nou el sisè informe del IPCC (Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic). El mateix Secretari General de Nacions Unides, el Sr. Antonio Guterres, ha definit aquest nou informe com un “codi vermell” per a la humanitat.

El canvi climàtic és, a més, injust. Com dèiem abans, la crisi climàtica ha estat seguida (alguns estudis diuen que fins i tot facilitat) de la terrible pandèmia del COVID-19, una crisi sanitària que ha portat a una crisi econòmica i social que ha afectat profundament la forma en que habitem les nostres ciutats. Han estat els sectors més vulnerables de la població aquells que han estat colpejats de forma més aguda per totes aquests crisis: pèrdues de habitatge, de feina, de vides... I ha començat a arrelar la idea que és necessari treballar conjuntament en una solució única per a sortir-ne. No es pot parlar d’una crisi sense parlar de les altres. Aquesta és la raó per la qual necessitem un nou pacte global que parli de descarbonització mundial, alineat amb els Acords de París de 2015, que inclogui deixar d’usar combustibles fòssils, d’una transició justa que no deixi a ningú enrere, d’una transició verda que garanteixi que qualsevol creixement econòmic quedi deslligat d’un creixement de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Necessitem un Pacte Verd Global entre les ciutats del món basat en uns principis comuns que es tradueixin en Pactes Verd Locals que tinguin en comptes les especificitats de cada territori. Un Pacte Verd Global que sigui capaç de portar a la taula una gran coalició d’actors que ajudin a dissenyar un full de ruta per a les noves generacions: líders polítics, joves, sector empresarial, inversors, sindicats i veïns, units en la necessitat de treballar conjuntament en un futur verd, pròsper i just que lligui prosperitat amb el respecte als límits del planeta.

Un Pacte Verd Global que es basi en el principi que qualsevol creixement econòmic s’ha de basar en el principi de circularitat i respecte dels recursos naturals, desacoblant-lo de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per aquesta raó, és necessari que les ciutats que s’uneixin al Pacte ho facin fent una passa endavant i proposant plans creïbles de descarbonització abans de l’any 2050 (com ha fet la ciutat de Barcelona amb el Pla CLIMA) basats en la ciència.

Algunes ciutats estan fent una passa més i s’estan preguntant: és el creixement econòmic sense control la veritable base del benestar? Amsterdam ha estat pionera en presentar recentment el seu pla d’economia circular, un pla basat en la teoria de l’Economia del Doughnut de la professora d’Oxford Kate Raworth. Com la mateixa Kate Raworth ha dit moltes vegades, “en el segle XXI no podem continuar veient la humanitat separada de la vida i no podem relegar el medi ambient a una mera externalitat”. La seva teoria del dònut estableix límits clars de creixement: els límits del planeta. Límits que, si es creuen, poden posar en perill la nostra capacitat de supervivència. Una societat pròspera i sana hauria de respectar aquests límits.

Un Pacte Verd per a la Regió Metropolitana de Barcelona

Principis del Pacte Verd per a l’RMB

1. Reconèixer l’emergència climàtica de la regió.
2. Comprometre’s de mantenir l’escalfament global per sota dels 1.5 C de l’Acord de París abatent les emissions dels sectors que són els grans contribuïdors de la crisi climàtica: transport, edificis i residus.
3. Comprometre’s de posar l’acció climàtica inclusiva al centre de la presa de decisions urbanes, creant comunitats equitatives i pròsperes per a tothom.
4. Convidar els actors – polítics, empreses, sindicats, inversors i societat civil – a unir-se al reconeixement de l’emergència climàtica de la regió i ajudar en la implementació d’accions (basades en la ciència) per a combatre-la.

Les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona no són alienes a cap dels reptes globals descrits en aquest article. La pròxima dècada determinarà el futur de les nostres comunitats, les nostres ciutats i els nostres ecosistemes. Per això, un Pacte Verd Metropolità representa l’oportunitat essencial per a definir de formar conjunta un full de ruta cap a una recuperació verda i justa per a la regió, a la vegada que poder reimaginar una nova economia més forta i que no deixi ningú enrere.

Un Pacte Verd Metropolità que inclogui les veus dels actors clau del desenvolupament de la regió incloent un exercici d’escolta activa de la ciutadania, en un esforç conjunt de re-imaginar el futur que volem. I que, alhora, begui dels contactes amb altres ciutats globals a través del posicionament i la participació en les xarxes de ciutats internacionals de la ciutat de Barcelona i els altres municipis de l’àrea.

Com per exemple, la ciutat de Londres, que ja ha llançat el seu propi Green New Deal (Nou Pacte Verd) per a fomentar la creació de llocs de treball verds, afrontant la crisi climàtica i ecològica, millorar la qualitat de l’aire i combatre la desigualtat. El Nou Pacte Verd de Londres forma part de l’ambició de l’Alcalde Sadiq Khan de descarbonitzar la ciutat abans del 2030.

Un Pacte Verd Metropolità que, a més, inclogui un projecte comú de descarbonització de la regió com a molt tard l’any 2050, amb un objectiu intermedi de reduir els gasos d’efecte hivernacle a la meitat a l’any 2030, per tal d’assegurar el compliment de l’objectiu més ambiciós dels Acords de París de limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads.

Aquest pacte, necessàriament alineat amb el Pacte Verd Europeu de la Unió Europea (EU Green Deal), enfortirà el posicionament de la regió per a sortir de la pandèmia de la COVID-19 i accedir a les inversions previstes en el pla de recuperació NextGenerationEU, ja que un terç dels 1.8 bilions d’euros previstos finançarà l’acció dirigida a reduir les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle a zero. La regió metropolitana de Barcelona pot i ha de reclamar el seu rol per a contribuir de forma decisiva al fet que Europa es converteixi en el primer continent climàticament neutre del món d’aquí al 2050.

Un Pacte Verd Metropolità hauria d’incloure, necessàriament, una visió metropolitana de transformació de l’economia cap a un futur verd, treballant conjuntament per a poder facilitar la implantació d’una indústria allunyada dels combustibles fòssils i preparant els plans de capacitació i reorientació necessaris perquè cap treballador quedi enrere. Invertir en una recuperació verda en els sectors clau (transport públic, infraestructures de mobilitat sostenible com la bicicleta, energia neta...) crearà més i millors llocs de treball i protegirà millor la salut dels ciutadans que provar de tornar al business as usual. Un pacte que, a més, mostri una única visió per a l’àrea metropolitana que serveixi com a estratègia única d’accés als fons de recuperació europeus per a la regió, que seran claus per al desenvolupament territorial durant la pròxima dècada. Posem-nos-hi.

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.