Documentació Metròpoli Multinivell

La governança metropolitana a Barcelona. Sis reptes i trenta propostes

Autoria: Oriol Nel·lo, professor del Dept. de Geografia de l'UAB i director del GURB-Grup de Recerca sobre Territori, Energia i Societat​ 

Data: 30/11/2021

Resum: ​L'experiència mostra que en el debat sobre la governança metropolitana resulta més convenient partir dels reptes substantius (necessitats) que no pas dels aspectes institucionals. És, per tant, necessari identificar quines són les necessitats i les oportunitats, així com les actuacions que cal adoptar. I d'aquesta identificació de necessitats serà d’on haurà de derivar el disseny dels instruments adequats per a donar-hi resposta.

L'objectiu d'aquest document és assenyalar aquests reptes que cal afrontar de manera peremptòria a escala metropolitana en sis àmbits diversos (la cohesió social, el dret a l'habitatge, la transició energètica i l'emergència climàtica, la mobilitat, el planejament territorial i l'estratègia econòmica) i es suggereix per a cada un d'ells cinc propostes d'actuació, que seria convenient de dur a terme de manera immediata. 

Introducció: constatacions i estratègia

El debat sobre els requeriments de la governança metropolitana ha de partir de tres constatacions i una estratègia. 

La primera constatació és que el fet metropolità barceloní és la clau de volta de l’articulació del territori català, així com un element principal del sistema urbà ibèric i europeu. La realitat metropolitana es caracteritza avui per tres dinàmiques concomitants: la seva expansió sobre el territori, la creixent interrelació i interdependència de les localitats que la integren, i la tendència de la població i les activitats a dispersar-se. Les diferències de la densitat i de la interrelació han fet que tradicionalment hagin estat identificats dos àmbits en la realitat metropolitana: l’àrea metropolitana estricta, integrada per la conurbació barcelonina i els municipis del seu entorn immediat; i la regió metropolitana, que abasta un territori força més ampli, entre la Tordera i el Foix, el Montseny i Montserrat i el mar. Les dades relatives a aquests dos àmbits -la distinció entre els quals es remunta ja als anys trenta del segle passat- són les que figuren a continuació. 

 Taula 1. Població i superfície dels àmbits metropolitans

Font: elaboració pròpia a partir dades IDESCAT 

La segona constatació és que, precisament per la tendència de les dinàmiques metropolitanes a abastar cada vegada més territori, avui tant la ciutat de Barcelona, com l’àrea i la regió metropolitana tendeixen a perdre pes relatiu en termes demogràfics sobre la totalitat de Catalunya. A diferència d’allò que ocorria en els anys seixanta i setanta del segle passat, població i activitats no tendeixen a concentrar-se sobre el territori, ans el contrari. Així, tal com pot veure’s en la figura 1, el pes relatiu de Barcelona sobre el conjunt català és, en termes poblacionals, inferior al que tenia inicis de segle XX, el de l’àrea metropolitana més reduït que el que tenia en els anys setanta i el de la regió més baix al d’inicis dels vuitanta Això no lleva pas importància a la governança de l’àrea i la regió metropolitana, sinó que en fa un factor encara més decisiu per al conjunt del país, que hi està cada vegada més integrat. 

Figura 1. Pes relatiu de la població dels àmbits metropolitans respecte el conjunt de Catalunya (1900-2020) 

Font: Elaboració pròpia a partir de dades IDESCAT. 

La tercera constatació de la que cal partir és que, malgrat l’afermament econòmic, social i territorial de les dinàmiques metropolitanes, seguim sense disposar d’instruments de govern adequats per tal de fer front als reptes que se’n deriven. Així, com és sabut, l’any 2010 es va aconseguir institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb competències de gestió sobre l’àmbit central, a través de la Llei 31/2010, que comprèn una població i una superfície equivalent, aproximadament, al municipi de Madrid. En canvi, la dotació d’estructures de govern per al conjunt de la Regió Metropolitana, assajat a través de la Llei 30/2010, de Vegueries, que preveia la institucionalització d’aquest àmbit tant per al govern local com per a l’administració perifèrica de la Generalitat, va quedar en via morta després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Actualment, aquesta mancança afecta negativament tant l’organització i la representació local, com l’organització de l’administració perifèrica de la Generalitat i l’Estat. Té repercussions rellevants en la prestació dels serveis, la dotació i gestió de les infraestructures i el finançament local, així com sobre la projecció de la realitat metropolitana barcelonina a escala espanyola i internacional. 

Figura 2. Àmbits de govern metropolità establerts a la Llei 30/2010, de Vegueries, i a la Llei 31/2010, del Àrea Metropolitana de Barcelona

  

Finalment, pel que fa a l’estratègia per donar resposta a aquesta situació, l’experiència mostra que en el debat sobre la governança metropolitana resulta més convenient partir dels reptes substantius que no pas dels aspectes institucionals. Cal identificar en primer lloc quines són les oportunitats i els problemes, així com les actuacions que serien necessàries adoptar. És d’aquesta identificació de les necessitats que ha de derivar-se el disseny dels instruments necessaris per a donar-hi resposta. 

L’objectiu d’aquest document és precisament aquest, assenyalar els reptes que cal afrontar de manera peremptòria a escala metropolitana en sis àmbits diversos: la cohesió social, el dret a l’habitatge, la transició energètica i l’emergència climàtica, la mobilitat, el planejament territorial i l’estratègia econòmica. Així mateix, es suggereix per a cada un d’aquests reptes cinc propostes d’actuació que seria convenient de dur a terme de manera immediata.  

1.Cohesió social i territorial

L'increment de les desigualtats socials i territorials ha estat un dels trets característics de l'evolució de la Barcelona metropolitana les darreres dècades. L'impacte de la pandèmia COVID19 està tenint i tindrà efectes diferenciats entre els grups socials, tant des del punt de vista sanitari com social, que poden contribuir a agreujar les desigualtats existents. En el territori metropolità, les desigualtats socials es plasmen a través de la segregació urbana, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre sí en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència i d’utilitzar l’espai urbà. La segregació és un fenomen de caràcter estructural, que tendeix a aprofundir-se, afecta tots els grups socials i té avui un abast clarament metropolità. La combinació entre la segregació, la metropolitanització i la fragmentació administrativa produeix la paradoxa que els grups socials més vulnerables tendeixin a concentrar-se als municipis que tenen menys recursos, la qual cosa condiciona de manera decisiva la capacitat dels ajuntaments d’endegar polítiques destinades a fer front a les causes i els efectes de la desigualtat i la segregació. Per això, aquest tema constitueix avui el primer repte al que la governança metropolitana ha de donar resposta. Per a fer-hi front són necessàries polítiques metropolitanes com les que a continuació indiquen:

• 1.1. Emprendre un Pla metropolità de rehabilitació integral de barris. Entre 2004 i 2010, la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya va permetre dur a terme actuacions de rehabilitació integral a 141 barris del conjunt de Catalunya. L'aplicació de la Llei es va interrompre l'any 2011 amb la implantació de les polítiques d'austeritat. Tot i això, l'Ajuntament de Barcelona ha impulsat un Pla de Barris municipal que ha permès intervenir en 16 barris amb una inversió de 150 M€ en el període 2016-2020. S'ha iniciat ja un segon quadrienni amb l'extensió a 7 barris més i una nova inversió de 150 M€. Tanmateix, a la resta de localitats i àrees urbanes metropolitans la disponibilitat de recursos fa molt difícil emprendre actuacions similars d’iniciativa local. La situació és particularment preocupant pel fet que és en aquests àmbits on avui es localitzen les carències i desigualtats més destacades. Resultaria per tant de gran importància estendre el Pla de Barris a escala metropolitana, tant a l'àrea com a la regió. 
• 1.2. Adoptar mecanismes de perequació fiscal entre els municipis de cada àrea urbana. La segregació a l'interior de cadascuna de les àrees urbanes que integren la regió metropolitana fa que els municipis que les integren disposin de recursos fiscals molt diferenciats. Es dona així la circumstància que molt sovint els municipis que tenen més recursos contribueixen de forma molt limitada al finançament de la despesa social del conjunt de la respectiva àrea urbana. En aquesta situació esdevé peremptori l'estudi de l'establiment de mecanismes que permetin una solidaritat intermunicipal més gran en aquest camp, com els consorcis de serveis socials d'àrea urbana i altres iniciatives.
• 1.3. Impulsar actuacions de conjunt per als eixos metropolitans on es concentren les problemàtiques socials més acusades. La segregació a escala metropolitana comporta que es configurin àmbits supramunicipals on es concentren les situacions de més vulnerabilitat, com ara el curs del Besòs, l'eix de la carretera de Collblanc o el curs del riu Ripoll. És necessari el disseny i l'adopció d'estratègies de conjunt per a aquestes àrees, aplicades des de l’àmbit metropolità.
• 1.4. Implicar la Generalitat de Catalunya i l'Estat en les polítiques de rehabilitació urbana. Les desigualtats socials a les grans ciutats suposen un repte de caràcter nacional, que no es pot deixar únicament a l'arbitri i els recursos dels municipis i d’altres ens locals. Barcelona, juntament amb la resta de les grans ciutats espanyoles, està plenament legitimada per reclamar una implicació més gran de les administracions autonòmica, estatal i europea per fer front als problemes que es deriven de les desigualtats i la segregació.
• 1.5. Gestionar els Fons Next Generation amb una estratègia metropolitana. La creació dels fons europeus davant de la crisi sanitària i social la COVID-19 constitueix una oportunitat de primer ordre, difícilment repetible durant molts anys. Un dels principals objectius d’aquest fons és la intervenció en les àrees urbanes per tal de millorar-ne l’eficiència energètica i capacitat d’adaptació al canvi climàtic. En aquest context, es fa necessari comptar amb instruments d’abast metropolità per gestionar aquests recursos, així com una estratègia de rehabilitació urbana, que inclogui l’objectiu de l’equitat social, juntament amb els d’eficiència i sostenibilitat. 

2.Dret a l’habitatge

L'accés a l'habitatge suposa, juntament amb l'ocupació, un dels principals problemes per a bona part de la població metropolitana. Per accedir i mantenir un habitatge, ja sigui de propietat o de lloguer, un percentatge molt elevat de llars ha de fer un esforç econòmic per superar el 40% dels seus ingressos, molt per sobre d'allò que s'estima convenient per a una economia domèstica. Així, l'Observatori Metropolità de l'Habitatge ha mostrat com a l'àrea metropolitana de Barcelona una família amb uns ingressos anuals de 25.000€ hauria de dedicar de mitjana el 53% dels ingressos per accedir en propietat a un habitatge d'obra nova, el 46,4% si aquest fos de segona mà i el 43,4% de lloguer. A més, el mercat de l'habitatge és el filtre principal a l'hora d'impulsar els processos de segregació residencial que han caracteritzat l'evolució recent de l'àrea urbana.

Des del punt de vista de les polítiques públiques, és evident que el mercat de l'habitatge té un abast clarament supramunicipal i que no hi pot haver una política d'habitatge efectiva que no es refereixi com a mínim a l'espai metropolità. A l'àmbit de l'AMB s'han fet els darrers anys alguns passos destacats, impulsats, en bona part per l'Ajuntament de Barcelona. Entre aquests destaquen la creació de dos organismes:

• L'Operador metropolità públic-privat per a la promoció d'habitatge de lloguer (Habitatge Metròpolis Barcelona, SAH, HMB), empresa integrada per l'Ajuntament de Barcelona, l'AMB i socis privats que aportaran el 50% del capital i preveu construir els propers anys 4.500 habitatges de lloguer assequible, la meitat a la ciutat de Barcelona i l'altra meitat a la resta de l'AMB. 
• L’Observatori Metropolità de l’Habitatge, integrat per Ajuntament de Barcelona, AMB, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya, gestionat per l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, que té per objectiu posar a l'abast dels ajuntaments, els investigadors i les investigadores, els operadors del sector i de la ciutadania en general dades i estudis en matèria d'habitatge a l'àmbit de l'AMB.

Aquestes iniciatives contrasten amb l'absència d'estudis i d'actuacions unitàries en matèria del dret a l’habitatge per a l'àmbit del conjunt de la regió metropolitana de Barcelona, territori que comparteix amb l'àrea metropolitana estricta, a vegades de manera agreujada, els problemes d'accés a l'habitatge i la segregació residencial. En aquest context resulta necessari emprendre, entre d’altres, les actuacions següents:

• 2.1. Elaborar un cens de les reserves obligatòries de sòl per a habitatge protegit existents a la regió metropolitana. Les reserves estan previstes per la legislació urbanística des de l'aprovació de la Llei 2/2002, d'urbanisme i són aplicades en el planejament aprovat des de llavors, en particular d’ençà de les mesures adoptades en la Llei 10/2004. Es tracta de reserves molt rellevants que, en bona part dels casos -per les circumstàncies econòmiques, la incapacitat de les administracions locals i la manca d'interès dels promotors- estan pendents de desenvolupament. La seva activació podria ser un incentiu de primer ordre en l’increment del parc d’habitatge assequible en l’àmbit metropolità. 
• 2.2. Ampliar al conjunt de la regió metropolitana l’àmbit d’actuació de l’Operador Metropolità d’Habitatge i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, per tal de millorar la capacitat de gestió i el coneixement de la problemàtica de l’habitatge en la totalitat del territori metropolità. Alternativament, es podrien constituir d’altres organismes similars que permetin atendre les necessitats de l’àmbit de la regió metropolitana extern a la conurbació central.  
• 2.3. Revisar la situació de les Àrees Residencials Estratègiques aprovades pel Govern de la Generalitat l’any 2009. En l’àmbit de la regió metropolitana, les ARE preveuen la construcció de 33.050 habitatges, dels quals 18.286 han de ser de protecció. Les ARE es troben, tret d'excepcions, plenament vigents en el planejament urbanístic, però segueixen pendents de desenvolupament per raó de la situació econòmica, la manca de voluntat política i d'interès per part dels operadors immobiliaris.
• 2.4. Posar en marxa un pla integral de rehabilitació de l’habitatge, a escala de la regió metropolitana amb aportacions dels ajuntaments, l’Àrea Metropolitana, la Generalitat, l’Estat i el sector privat. Disposar d'aquest projecte integrat de rehabilitació seria essencial per tal de canalitzar i emprar de manera efectiva els fons Next Generation de la UE. El pla hauria de preveure la delimitació d’àrees de tempteig i retracte en tots els àmbits objecte d’actuacions de rehabilitació integral (urbana i de l’habitatge) amb la finalitat de controlar-ne els eventuals efectes sobre els preus. 
• 2.5. Extensió a l’àmbit metropolità de les polítiques de control d’allotjament turístic i reserves HPO en sòl urbà consolidat. L’Ajuntament de Barcelona ha pres mesures innovadores en matèria de regulació de l’allotjament turístic i en l’obligatorietat de les reserves per a habitatge protegit en la ciutat. Tanmateix, la pressió del turisme sobre els usos de l’habitatge i la necessitat de reserves per a habitatge assequible a l’interior de les trames urbanes consolidades tenen un abast clarament supralocal, i l’adopció de les mesures en la ciutat central podria incrementar la problemàtica en els municipis de l’entorn. Cal estudiar doncs l’extensió de mesures com les adoptades a la capital al conjunt del territori metropolità. En l’àmbit del Pla Director Urbanístic de l’AMB aquest instrument podria ser un instrument adequat a l’hora de prescriure i orientar aquesta extensió. 

3.Transició energètica i adaptació al canvi climàtic

Els reptes de la gestió ambiental, agreujats per l'evidència del canvi climàtic, reclamen una gestió d'abast metropolità, no només en l’àmbit de l’àrea, sinó també de la regió metropolitana en el seu conjunt. Concretament la visió metropolitana resulta imprescindible per tal prendre mesures efectives tant per fer front als requeriments de la transició energètica, com a la limitació de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’adaptació als efectes del canvi climàtic. També en aquest camp s'han donat, en els darrers anys, avenços destacats com la creació de l'empresa metropolitana Barcelona Energia i el Pla Metropolità de Mesures contra la contaminació atmosfèrica, que, cal recordar-ho, causa més de 3.000 morts prematures a l'any a l'àmbit metropolità estricte. Tanmateix, les necessitats en aquest camp són molt àmplies i particularment urgents. Entre les actuacions principals que cal dur a terme destaquen les següents:

• 3.1. Impulsar la transició energètica a escala metropolitana. La transició energètica parteix de dos principis: en primer lloc, la necessitat de transitar de la generació d’energia a partir de combustibles fòssils cap a fonts renovables; en segon lloc, l’aproximació entre els àmbits de producció i consum. Els passos donats fins avui en aquest àmbit mostren un dèficit molt notable d’implantació de plantes d’energia renovable en l’àmbit metropolità. Per fer-ho, cal afrontar els dilemes del consum de sòl que aquesta implantació necessàriament suposa en un àmbit ja densament ocupat. Les necessitats de sòl per a aquestes finalitats són molt elevades i fan evident la necessitat d’una planificació a escala metropolitana per ubicar les noves instal·lacions energètiques tant dins com a fora dels espais urbans consolidats. .
• 3.2. Fomentar l’autoconsum i l’eficiència energètica del parc edificat. La reducció del consum energètic a través de la millora de l’eficiència i l’increment de l’autoconsum són també dos objectius centrals dels programes de transició energètica. Tanmateix, les dades mostren que en l’àmbit metropolità l’aplicació d’aquestes mesures és molt parcial i esbiaixada socialment, en el sentit que els grups més benestants tenen una propensió molt major a adoptar-les. Aquesta tendència, de consolidar-se podria fer que la transició energètica i l’adaptació als efectes del canvi climàtic resultés en un nou increment de les desigualtats, Per tal d’evitar-ho, l'aprofitament dels fons Next Generation a partir d’una visió metropolitana podria constituir una oportunitat excel·lent per tal d’avançar en aquest camp, tot garantint la major equitat social i territorial possible.
• 3.3. Consolidar l’operador energètic metropolità. La creació de Barcelona Energia, com a operador energètic públic basat en la distribució d'energia renovable ha constituït un avenç notable en aquest camp. Convé estudiar la possibilitat d'ampliació del seu àmbit d'actuació, ara limitat a l'AMB, al conjunt de la regió metropolitana. Amb això l’operador guanyaria massa crítica i capacitat de contractació. 
• 3.4. Preservar la gestió de l'aigua com a bé comú. L'àmbit de la regió metropolitana disposa d'una empresa pública per a la captació i la distribució en alta de l'aigua: Ens d'Abastament Ter/Llobregat. Així mateix, l’AMB disposa de competències sobre la gestió del cicle de l’aigua. Es tracta d'elements de gran importància a partir dels quals cal enfortir, en un context caracteritzat per la incertesa i la pressió sobre els recursos hídrics, el control públic de la gestió de l’aigua a l'àmbit metropolità, d'acord amb allò establert al Pacte Social de l'Aigua a Catalunya i seguint les decisions ja preses per diversos municipis.
• 3.5. Protegir i gestionar els espais oberts. Els espais oberts de l'àmbit requereixen de gestió d’abast metropolità per garantir la biodiversitat, protecció, connectivitat i serveis ambientals. El Pla Territorial Metropolità, aprovat l’any 2010, constitueix una base adequada per a la delimitació i protecció d’aquests espais. També els organismes que gestionen els parcs, tot i els recursos migrats amb els que compten, realitzen una tasca necessària. Tanmateix, per a la gestió del sistema d’espais oberts cal dotar-se d’organismes gestors en el conjunt de la regió metropolitana, tant per als espais d’especial interès natural com per als seus connectors i d’altres espais oberts. També s'han d'elaborar figures de protecció i gestió del sistema d'espais oberts definit al PTMB, com el Pla Director dels Espais Oberts del Vallès i altres.

4.Mobilitat

El sistema de transport públic presenta diferències notables en l'àmbit metropolità. Mentre que al municipi de Barcelona, la dotació de serveis permet que una part substantiva dels desplaçaments es facin en transport públic, a la resta de l'àmbit metropolità el vehicle privat té, encara, una preeminència molt destacada. Això és particularment cert en el territori de la regió metropolitana externa a l'àrea metropolitana estricta. En els darrers anys s'han produït avenços molt destacats a la part central de la metròpoli, amb el desplegament de la nova xarxa d'autobusos, l'ampliació del servei de metro i, sobretot, amb la integració dels 36 municipis de l'AMB en una única zona tarifària. Tanmateix, per continuar avançant en el reequilibri metropolità en termes d'accessibilitat i mobilitat cal emprendre les mesures següents de manera immediata:

• 4.1. Finançar i desplegar el Pla Director d'Infraestructures de mobilitat. Els PDI, que preveuen les inversions en matèria de transport públic en l’àmbit de la regió metropolitana per un període de deu anys, s’han caracteritzat per les dificultats en el seva aplicació. Aquestes s’han derivat sobretot de la manca de finançament i de compromís per part de les administracions, en particular la de l’Estat. El tercer PDI, recentment aprovat per al període 2021-2030 ha de garantir no només les noves actuacions necessàries (tercer túnel ferroviari a Barcelona, noves connexions amb el Vallès, integració de la xarxa de tramvia) sinó establir els imprescindibles compromisos de finançament per part de l'Estat i la Generalitat.
• 4.2. Millorar de manera substantiva el servei de ferrocarril de rodalies. Algunes de les principals mancances del transport públic a la regió metropolitana es deriven de la situació del servei de rodalies. Aquest pateix d’un dèficit molt notable d’inversió (reconeguda pel mateix govern de l’Estat) i de manca de definició del model de gestió. Cal completar el traspàs del servei a la Generalitat, previst ja en l’Estatut de 2006, acordar els compromisos de finançament entre les diverses administracions i adoptar un pla plurianual d’actuacions que vinculi totes les parts concernides. 
• 4.3. Estudiar la dotació del transport públic en relació a d’altres metròpolis europees. Les administracions coneixen bé els nivells de cobertura de la xarxa de transport públic a l’àmbit de l’ATM. Tanmateix, per tal de fixar l’horitzó a assolir en la prestació del servei i els compromisos d’inversió necessaris resultaria d’utilitat disposar d’una comparació del sistema de transport públic en l’àmbit metropolità barceloní amb el d’altres metròpolis de referència, ibèriques i de la resta d’Europa. Aquest contrast s’haurà de referir no només a la cobertura dels serveis – sobre infraestructura fixa i d’altres – sinó també a l’equitat social en l’accés al transport públic. 
• 4.4. Estendre les mesures de pacificació del trànsit a escala metropolitana. L'estratègia de pacificació del trànsit i reducció de la contaminació (zona de baixes emissions i superilles) aplicada a l’àmbit central de la metròpolis està donant resultats interessants, fins al punt d'atreure atenció internacional. Tanmateix, la resta de l’àmbit metropolità no disposa de mesures similars, i les decisions preses per a l’àmbit central poden eventualment complicar-hi encara la situació. Per això, cal dissenyar actuacions en l'àmbit metropolità, adaptades a les trames urbanes i les característiques de la mobilitat de cada municipi, que permetin pacificar-hi el trànsit, reduir la contaminació i disminuir la sinistralitat.
• 4.5. Promocionar els mitjans de mobilitat activa. La mobilitat a peu i en bicicleta resulta beneficiosa tant des del punt de vista ambiental i funcional, com de la salut personal. La densitat elevada de l’àmbit facilita el seu desenvolupament, sobretot en la conurbació central i en les ciutats de l’arc metropolità. La dotació de carrils reservats per a la bicicleta i la recuperació d’espais per als vianants han estat una prioritat en moltes localitats de l’àmbit metropolità. Per al futur cal enfortir el planejament i gestió supramunicipal d’aquestes xarxes i fomentar, a través del planejament urbanístic, la mixtura d’usos dels espais urbans, imprescindible per tal que la mobilitat a peu i en bicicleta resulti efectiva. 

5.Planejament territorial i urbanístic

La complexa evolució del planejament supramunicipal a l'àmbit metropolità barceloní va conèixer un important avenç a finals de la primera dècada del nostre segle, amb l'aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona i l'habilitació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per elaborar el seu Pla director Urbanístic. Des de llavors, els avenços en aquest camp han estat molt limitats, amb els consegüents costos d'eficiència, sostenibilitat i equitat. Per avançar en l'àmbit del planejament metropolità calen mesures com les següents:

• 5.1. Elaborar i debatre el balanç de l’aplicació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. El seguiment i balanç periòdic de l’efectivitat i aplicació del PTMB, com el de la resta del planejament territorial, és un requisit essencial per a la seva eficàcia i avaluació. El govern de la Generalitat ha d’elaborar de manera immediata el balanç de l’aplicació de les directrius i normes del Pla, aprovat ja fa més d’una dècada. Aquest balanç ha de detallar els efectes de la seva aplicació en l’àmbit dels espais oberts, les infraestructures i els assentaments, amb particular atenció al desplegament del planejament urbanístic, i ha de ser presentat i debatut amb els governs locals de l’àmbit metropolità. 
• 5.2. Reactivar la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana. L´ens paritari entre l´administració de la Generalitat i els ens locals que va permetre elaborar i consensuar el PTMB no s´ha reunit des de l´any 2010, quan es va aprovar el PTMB. El Pla s'ha vist així desproveït d'una instància que hagués pogut monitoritzar-ne l'aplicació i concertar les decisions territorials a escala de la regió metropolitana. La seva reactivació és un requisit destacat per fer front als reptes que suposa el desenvolupament del planejament territorial a la regió metropolitana. 
• 5.3. Aprovar el Pla director urbanístic de l'Àrea Metropolitana. El PDU de l'àrea ha de permetre la revisió del vell Pla General Metropolità, vigent des de l'any 1976. S'hi han dipositat grans esperances com a instrument útil per promoure un urbanisme transparent, eficient i no especulatiu. Tot i això, el PDU es troba en elaboració des de fa ja una dècada sense que s'entrevegi l'horitzó final per a la seva aprovació. La formulació i la tramitació d'aquest instrument depèn exclusivament de l'AMB, de manera que no es pot atribuir a cap altra instància la responsabilitat per la lentitud del procés. És urgent posar fi a aquesta situació amb la formulació, tramitació i aprovació definitiva del PDU.
• 5.4. Desenvolupar instruments de planejament per a la resta de les àrees urbanes de la RMB. El PTMB preveu l'elaboració de plans directors urbanístics de caràcter supramunicipal per al conjunt d'àrees urbanes que integren la regió metropolitana. Entre aquestes destaquen les de les ciutats de l´arc metropolità: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. L'aprovació d'aquests plans és d’importància decisiva per a l'ordenació de les dinàmiques metropolitanes, potenciarà el paper de les ciutats metropolitanes i ajudarà a establir les bases de mecanismes de cooperació entre els municipis de cada àrea urbana.
• 5.5. Dotar els espais oberts de Plans directors urbanístics. Els espais oberts de l’àmbit metropolità es troben sota una pressió notable, especialment aquells que no estan emparats per un parc o òrgan de gestió similar. La preservació d’alguns d’aquests espais –com els de la franja costanera o Gallecs- van ser objecte en el seu dia de Plans Directors Urbanístics. Caldria estendre l’aplicació d’aquesta figura a d’altres espais, en especial els que conjuguen l’interès agrari i ambiental, com el Delta del Llobregat, els espais de vinya de l’Alt Penedès i els espais oberts del Vallès. 

6.Estratègia econòmica metropolitana.

L'àmbit metropolità de Barcelona ha de disposar una visió i una estratègia econòmica de conjunt per tal d’assegurar la innovació, l’ocupació de qualitat i la posició de la ciutat a la xarxa mundial de ciutats. Els darrers anys s'ha produït un avenç destacat en aquest camp amb l'extensió del Pla Estratègic Metropolità a escala de la regió metropolitana. Tot i això, persisteixen destacats dèficits tant pel que fa a l’adopció d’una visió compartida a mitjà i a llarg termini, com a la regulació i l'atracció d'activitats i la gestió de les infraestructures d'accessibilitat exterior. Per fer front a aquestes mancances des d'una perspectiva metropolitana semblen imprescindibles les actuacions següents:

• 6.1. Impulsar la innovació i l’economia del coneixement a l'àmbit metropolità. La regió metropolitana acull infraestructures científiques de primer ordre com el sincrotró del Parc de l'Alba i el Barcelona Supercomputing Center. Hi radiquen així mateix quatre de les més destacades universitats espanyoles i nombrosos centres de recerca de projecció internacional. Per tal d’impulsar la viabilitat de l’economia catalana i la seva posició en el sistema mundial, la prioritat resideix avui en fomentar la interacció del sistema d’innovació i la seva relació amb el teixit productiu a escala metropolitana. 
• 6.2. Fomentar la re-industrialització i l’ocupació de qualitat. En les darreres dècades, l’àmbit metropolità ha conegut un destacat desenvolupament econòmic basat en activitats com la construcció i el turisme, intensives en força de treball relativament poc especialitzada, que a més han exercit una notable pressió sobre els recursos naturals i el sòl. La necessària reconversió d’aquests sectors, com a conseqüència de les exigències laborals, socials i ambientals, requereix de l’adopció d’una estratègia econòmica metropolitana, que aposti per la innovació, la re-industrialització, la formació professional de qualitat, la circularitat dels processos de producció i consum, així com per un marc específic i estable de relacions laborals.  
• 6.3. Dinamitzar el sòl per a activitat econòmica. La regió metropolitana compta amb un important patrimoni de sòl per a activitats econòmiques. En aquest camp, a més, el sector públic disposa de posicions particularment interessants. Resultaria molt convenient adoptar una estratègia coordinada de tots els operadors públics de sòl per tal de promocionar-lo conjuntament i adoptar estratègies de comercialització que, en la mesura del possible, no comportin la pèrdua de la titularitat pública del sòl. 
• 6.4. Regular el desenvolupament de les economies de plataforma en el conjunt de l'àmbit metropolità. Les economies basades en l'ús de les plataformes digitals ha irromput els darrers anys en el camp del turisme, el transport, l’hoteleria i el comerç, entre d'altres. Els impediments a la mobilitat engendrats per la crisi sanitària han afavorit encara la seva implantació. Al costat dels seus innegables avantatges, el desenvolupament d’aquestes plataformes pot comportar (i comporta) externalitats negatives per al conjunt de l'àrea urbana, que s'han fet evidents al mercat de l'habitatge, el transport de viatgers, l’ús de la via pública i d'altres. La ciutat de Barcelona ha donat passos destacats per a regular les seves activitats, però a escala municipal aquesta resulta és ineficient i insuficient, per la qual cosa resulta convenient l'adopció de normes a escala de l'àrea i la regió metropolitana.
• 6.5. Elaborar una estratègia de conjunt per a les infraestructures de mobilitat exterior. El Delta del Llobregat acull una de les plataformes logístiques més importants de la Mediterrània (port, aeroport, ferrocarril, xarxa viària, depuradora,...). Constitueix, alhora, un espai de gran importància ambiental. En el conjunt de l’àmbit metropolità, els projectes del Corredor Mediterrani, així com d’ampliació del port i l’aeroport tenen una importància decisiva per a l’activitat econòmica de la metròpolis, de Catalunya i del conjunt d’Espanya. Per decidir-ne el futur es requereix una estratègia integrada, que, evitant actuacions fragmentàries i irreversibles, asseguri tant la funcionalitat i la complementarietat de les infraestructures, com el seu desenvolupament coordinat i la preeminència de l’interès públic en la seva gestió.

Resum. 6 reptes, 30 mesures

NOTA. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.