Documentació Metròpoli Resilient

Cap a una metròpoli més resilient

Autoria: Ares Gabàs, Responsable de Departament de Resiliència de l'Ajuntament de Barcelona.

Data: 25/06/2021

Resum: Cada vegada hi haurà més gent que dependrà de sistemes urbans resilients per protegir-se de riscs naturals i antròpics. La globalització, la complexitat entre relacions de causalitat que s’estableix entre riscs i la necessària gestió de la incertesa quan volem aplicar la resiliència de manera proactiva -anticipar-nos enlloc de respondre-, són aspectes que també cal tenir en compte a l’hora de planificar i adaptar àrees urbanes que integrin la reducció de riscs i vulnerabilitats en els seus processos de desenvolupament i transformació, així com en l’operativa de les seves infraestructures i sistemes per garantir la continuïtat de servei i la protecció i qualitat de vida dels seus habitants. Un entorn urbà més verd, més pròxim, més autosuficient, més sostenible i flexible són aspiracions que han de formar part de la visió i la reflexió per la transformació del territori metropolità. Els valor de resiliència que aportarà la consecució d’aquests trets, posicionarà millor la metròpoli del futur per afrontar els reptes i possibles amenaces que puguin esdevenir.

La importància d’incorporar la gestió de riscs en processos de gestió, planificació i transformació urbanes

Cada vegada hi haurà més gent que dependrà de sistemes urbans resilients per protegir-se de riscs naturals i antròpics. Considerant només desastres d’origen natural (ciclons, inundacions, sequeres, terratrèmols, esllavissaments, volcans,...), segons l’informe d’UNHabitat The World’s cities in 2016, les ciutats amb alta exposició, és a dir exposició a 3 o més d’aquests riscs, concentraven una població de 1.400 milions de persones.

Complementàriament als desastres naturals, cal tenir en compte altres tipus de riscs ambientals, econòmics, socials geopolítics i tecnològics, que poden afectar els sistemes urbans -ja siguin en forma d’episodis puntuals o tensions més dilatades en el temps- així com les possibles connexions i relacions de causalitat que poden existir entre ells; episodis climàtics extrems poden acabar provocant, problemes d’abastament d’aigua o aliments, que a la vegada poden ser l’origen de fluxos massius de migracions involuntàries, o, sense anar més lluny, les repercussions negatives que ha tingut sobre l’economia la crisi sanitària provocada per la irrupció de la COVID-19.

Tal com també assenyalen les NNUU, al document Marco de Sendai para la Reducción del Riesgo de Desastres 2015-2030[1]:

"La reducción del riesgo de desastres es una inversión rentable en la prevención de pérdidas futuras. Una gestión eficaz del riesgo de desastres contribuye al desarrollo sostenible. (...) Sin embargo, en el mismo período de diez años (2005-2015), los desastres han seguido cobrándose un alto precio y, en consecuencia, afectando al bienestar y la seguridad de personas, comunidades y países enteros. Más de 700.000 personas han perdido la vida, más de 1,4 millones han sufrido heridas y alrededor de 23 millones se han quedado sin hogar como consecuencia de los desastres. En general, más de 1.500 millones de personas se han visto perjudicadas por los desastres en diversas formas, y las mujeres, los niños y las personas en situaciones vulnerables han sido afectados de manera desproporcionada. Las pérdidas económicas totales ascendieron a más de 1,3 billones de dólares. Además, entre 2008 y 2012, 144 millones de personas resultaron desplazadas por desastres. Los desastres, muchos de los cuales se ven exacerbados por el cambio climático y están aumentando en frecuencia e intensidad, obstaculizan significativamente el progreso hacia el desarrollo sostenible (...). Tiene que haber un enfoque preventivo del riesgo de desastres más amplio y más centrado en las personas. Las prácticas de reducción del riesgo de desastres deben contemplar amenazas múltiples y ser multisectoriales, inclusivas y accesibles para que sean eficientes y eficaces."

La globalització, la complexitat entre relacions de causalitat que s’estableix entre riscs i la necessària gestió de la incertesa quan volem aplicar la resiliència de manera proactiva -anticipar-nos enlloc de respondre-, són aspectes que també cal tenir en compte a l’hora de planificar i adaptar àrees urbanes que integrin la reducció de riscs i vulnerabilitats en els seus processos de desenvolupament i transformació, així com en l’operativa de les seves infraestructures i sistemes per garantir la continuïtat de servei i la protecció i qualitat de vida dels seus habitants.

Conèixer bé els riscs que ens afecten és important i el primer pas necessari per poder generar resiliència. Invertir en l’avaluació d’aquests riscs, estudiar i aprofundir en el coneixement de com ens afecten els episodis crítics o disruptius que patim –ja siguin pluges torrencials, llevantades, fenòmens de caràcter social com vagues o l’actual crisi epidemiològica provocada per la COVID- així com l’anàlisi de fenòmens que es projecten a futur, com el canvi climàtic, és el primer pas per integrar la gestió de riscs i criteris de resiliència en els processos de gestió, planificació i transformació urbanes. 

Així doncs, no només és important treballar per millorar la resposta davant els fenòmens que coneixem que patim de manera recurrent, en la mesura del possible cal posar esforç en anticipar possibles riscs futurs, avançar-nos per estar preparats i tenir sistemes suficientment resilients per poder-los absorbir amb el mínim impacte.

D’altra banda, la gestió de la incertesa inherent al risc és també un aspecte clau a tenir en compte; no podem preveure tot el ventall de perills als que els entorns urbans es poden veure exposades, ni les necessitats canviats a les que hauran de donar resposta. És per aquest motiu que cal integrar conceptes com la flexibilitat, la capacitat d’adaptació, la multifuncionalitat i els cobeneficis – entesos com els beneficis colaterals que una solució pot aportar, més enllà del propòsit principal pel que ha estat dissenyada- a l’hora de plantejar inversions en infraestructures i projectes de transformació que condicionaran el territori i les prestacions que les àrees metropolitanes tenen capacitat d’oferir als seus habitants.

De tota manera, disposar d’informació sobre les tendències que es projecten a un horitzó temporal més o menys llunyà resulta rellevant. És per això que des del 2006 el World Economic Forum elabora anualment l’informe Global Risks Report[2], on analitza els riscs més crítics així com les tendències emergents de cara a futur, amb vocació de fer aquesta informació accessible a un ampli rang d’actors d’interès. L’informe de 2021[3], destaca:

"Among the highest likelihood risks of the next ten years are extreme weather, climate action failure and human-led environmental damage; as well as digital power concentration, digital inequality and cybersecurity failure. Among the highest impact risks of the next decade, infectious diseases are in the top spot, followed by climate action failure and other environmental risks; as well as weapons of mass destruction, livelihood crises, debt crises and IT infrastructure breakdown. When it comes to the time-horizon within which these risks will become a critical threat to the world, the most imminent threats – those that are most likely in the next two years – include employment and livelihood crises, widespread youth disillusionment, digital inequality, economic stagnation, human-made environmental damage, erosion of societal cohesion, and terrorist attacks. Economic risks feature prominently in the 3-5 year timeframe, including asset bubbles, price instability, commodity shocks and debt crises; followed by geopolitical risks, including interstate relations and conflict, and resource geopolitization. In the 5-10 year horizon, environmental risks such as biodiversity loss, natural resource crises and climate action failure dominate; alongside weapons of mass destruction, adverse effects of technology and collapse of states or multilateral institutions."

Algunes reflexions a propòsit de la pandèmia

La crisi provocada per la COVID-19 ha posat en relleu -i en molts casos exacerbat - els punts febles i les vulnerabilitats latents del nostre sistema urbà. De la mateixa manera, l'efecte transformador de la crisi ha accelerat també processos positius com per exemple el teletreball o a la digitalització, i ha, fins i tot, generat evidència clara i irrefutable sobre l'impacte positiu de canvis de models que ja s'estaven impulsant des dels diferents nivells de l’administració metropolitana, com és la correlació negativa entre transport privat motoritzat i qualitat de l'aire, en el cas del canvi model de mobilitat urbana. Tot i així, malgrat la magnitud, l’impacte i la durada d’aquesta crisi sense precedents en la història recent, cal evitar que aquesta monopolitzi el debat i la reflexió metropolitana sobre riscs i vulnerabilitats.

Així, per exemple, l’associació entre densitat poblacional i major risc d'infecció de COVID-19 que ha ressonat en els últims mesos, interpel·lant els models d’urbanització compacta, cal que sigui revisada. Aquest missatge pot resultar perillós i contraproduent en un model metropolità com el nostre, que representa un exemple de com la densitat i la compacitat poden ser sinònim d'eficiència, diversitat i fins i tot contribuir a la inclusivitat i cohesió social. D’altra banda, cal matisar el concepte de densitat en contextos urbans - mirant com es gestiona - i creuant-lo amb altres indicadors socioeconòmics de desigualtat. Per exemple, la renda, la composició del mercat laboral, l’estructura demogràfica de les llars i fins i tot la qualitat dels habitatges; totes elles variables que, en el cas de la COVID-19, han tingut una rellevància determinant pel risc d'infecció tal com s’ha demostrat per part d’un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona[4].

La gestió de la pandèmia també ha posat de manifest que es requereixen recursos i espais flexibles per adaptar-se a les necessitats canviants. Poder revertir usos d’equipaments, espais públics i privats ha resultat fonamental, i pot esdevenir també una oportunitat en la recuperació. Per exemple, durant la primera onada va ser clau poder reconvertir equipaments municipals per donar suport als hospitals (Hotels i Pavellons Salut) i als Serveis Socials (Pavellons de la Fira), i durant la segona, es van posar equipaments i espais públics municipals a disposició dels centres educatius, o es va flexibilitzar l’ús de l’espai públic amb l’ampliació de terrasses. També, en un escenari on el teletreball s’anirà consolidant, es pot conjugar la necessitat de disposar d’espais de co-working de proximitat als barris -que fins i tot es puguin combinar amb usos que facilitin la conciliació i les cures-, amb l’oportunitat de tenir espais d’oficina que tindran un ús menys intensiu. La flexibilitat dels recursos, equipaments i espais municipals per poder-los ajustar a necessitats mutables, requereix que aquests puguin ser cada cop més polivalents i multifuncionals.

L’imperatiu del distanciament físic -tant en espais tancats com en espais oberts-, així com els confinaments municipals, també han posat de relleu la mancança estructural d’espais públics i de contacte amb el medi natural, especialment a la primera corona metropolitana. Es tracta d’un repte estructural que va fer-se evident -sobretot al principi de la desescalada de la primera onada i durant la segona-, i que s’ha traduït en la sobreocupació de parcs, jardins i platges, entre d’altres. Aquest dèficit, convida a una reflexió sobre el model metropolità d’infraestructura verda i la necessitat d’ampliar la provisió dels serveis socioambientals que proporciona, i que contribueixen en gran mesura al benestar i la percepció de qualitat de vida de la ciutadania, fins i tot a la salut mental, que s’ha revelat com un aspecte que ha empitjorat considerablement arrel de la crisi i que és una tendència que preocupa a futur. Potenciar la incorporació del verd com una infraestructura més en projectes de transformació urbana –com ja ha succeït, per exemple amb la revisió del Pla 22@- els esforços que ja s’estan duent a terme per naturalitzar alguns entorns urbans, o la reflexió estratègica actualment en marxa sobre les platges i la gestió del litoral, esdevenen oportunitats per introduir millores i contribuir a mitigar aquests dèficits, que requereixen a més d’una visió i un plantejament estructural a escala metropolitana.

Cap a una metròpoli més resilient

A mode de conclusió, es plantegen a continuació alguns elements per contribuir a la reflexió i el debat per la construcció d’una metròpoli resilient amb visió 2030, que hauria d’esdevenir: 

Més verda:

Tractar el verd com un sistema urbà que cal incorporar i fer conviure amb la resta de sistemes que proveeixen serveis a la població i dotar-lo de caràcter d’infraestructura bàsica esdevé un aspecte clau en la reflexió metropolitana. Dotar-lo de visió sistèmica en el seu plantejament i abordar el seu desplegament de manera estructurada, considerant els diversos serveis que les diferents escales del verd – des de medis naturals o naturalitzats de grans dimensions, fins al verd d’espais públics de petita escala- proveeixen.

Des del punt de vista de mitigació de riscs, cal tenir present la contribució de la infraestructura verda a minimitzar una multiplicitat de factors de vulnerabilitat que afecten la majoria de les nostres ciutats, entre d’altres; impacte sobre la salut de la calor o de la contaminació tant acústica com atmosfèrica, la protecció que pot oferir davant fenòmens meteorològics extrems, com pluges torrencials, o per evitar riscs d’inundacions i/o danys sobre l’entorn construït, quan s’utilitza com a espai de reserva.

Malgrat bona part del territori de l’àmbit metropolità està molt consolidat - i precisament per evitar que aquesta tendència acabi estenent-se a àrees d’oportunitat on encara no ho estigui-, identificar espais de reserva natural o naturalitzables, i establir mecanismes per la seva protecció i potenciació, a la vegada que esmerçar esforços per introduir progressivament més infraestructura verda en operacions de transformació urbana, són qüestions que cal tenir molt presents. 

Més pròxima:

Abordar el concepte de ciutat de 15’ a escala metropolitana, diluint els límits administratius –malgrat en la implementació i gestió dels serveis que la conformin no poden obviar-se- és una altra consideració que ha de formar part de la reflexió estratègica metropolitana. No és un plantejament nou, el Pla Cerdà ja establia per la futura Barcelona uns ratis de proximitat a serveis en funció la freqüència i intensitat d’ús que s’estimava necessària. Es tracta doncs d’actualitzar el model en funció de les necessitats actuals i emergents, i fer el salt d’escala que el context i realitat social i territorial metropolitans demanen en relació a la dotació d’infraestructures i serveis. La provisió de cures, per exemple, que s’han revelat com una demanda crucial durant la pandèmia -i ho és també per la tendència demogràfica a l’envelliment de la població- és una necessitat creixent que cal tenir en compte a l’hora de conformar la metròpoli del futur.

Si entenem, a més a més, la ciutat, la metròpoli en aquest cas, com una proveïdora de serveis, i tenint en consideració les infraestructures que els suporten i ens hi donen accés, un altre aspecte a considerar quan introduïm la resiliència i la gestió dels riscs a l’equació, és l’afectació que molts d’aquests serveis poden patir en cas d’esdeveniments disruptius, ja siguin fallides en infraestructures, fenòmens naturals extrems, etc. Aquesta disrupció es pot presentar com una alteració dels mecanismes de demanda i oferta del servei mateix. L’entitat i l’impacte d’aquests desajustaments varia en funció dels mecanismes de provisió de cada servei i de la seva capacitat d’ajustar l’oferta a variacions abruptes en la demanda que – en el context de la pandèmia per exemple - podien ser degudes a factors externs, com les limitacions de mobilitat i activitat econòmica conseqüència de les mesures imposades per evitar la transmissió de la COVID-19, o a característiques intrínseques del servei, com la seva adaptabilitat i flexibilitat o la capacitat que tingui d’ampliar o diversificar els recursos de que disposa o la seva cobertura. Caldrà doncs, a més, integrar conceptes com la redundància i la flexibilitat, en la definició i dimensionament dels diferents serveis.

Més autosuficient:

La crisi provocada per la pandèmia emfatitza l’oportunitat i la necessitat de la promoció d’una economia més sostenible i resilient a les externalitats negatives generades pels episodis crítics. També la crisi climàtica interpel·la cap a una transició del model econòmic i energètic global. Conjugar aquesta doble necessitat i transformar-la en una oportunitat per la progressiva transformació de l’activitat econòmica metropolitana i el desenvolupament de sectors vinculats a l’economia verda, és també un aspecte que condicionarà en gran mesura un desenvolupament sostenible a escala metropolitana.

El camí cap a l’autosuficiència passa també evidentment per estendre la generació d’energies renovables i l’ús de recursos hídrics alternatius – el freàtic, però també explotar el potencial de les aigües regenerades- que, des del punt de vista de la resiliència, contribueixen, a més a més, a augmentar la garantia d’abastament -en la mesura que redueixen la dependència a una única font i milloren la redundància-, a la vegada que en racionalitzen el consum. Segons els estudis duts a terme per la redacció del Pla Clima de Barcelona[5]: Es preveu una lleugera disminució dels recursos hídrics, una variabilitat més gran en la seva disponibilitat i un augment de la demanda. Concretament, en l’horitzó 2050 es preveu una reducció́ del 12% dels recursos superficials i del 9% dels recursos subterranis, i un increment de la demanda per als diferents usos d’un 4%. Per tant, hi haurà una necessitat de recurs addicional d’aigua potable general per a l’àrea metropolitana de Barcelona de 34 hm3/any.

També la suficiència alimentària i la capacitat de producció agropecuària, tot i que probablement és una qüestió que cal abordar a una escala que excedeix els límits del territori metropolità, és una altra de les reflexions que cal incorporar la revisió metropolitana.

Més sostenible:

La transició cap a un model energètic més eficient, que promogui la generació d’energies renovables locals, i que contribueixi a l’assoliment dels objectius de mitigació d’emissions compromesos, és també un aspecte cabdal en la transformació metropolitana. La mobilitat metropolitana és també una qüestió estructural i que resulta crucial pel futur de la metròpoli. L’impuls d’una mobilitat sostenible, segura i multi-modal que resolgui la connectivitat i comuniqui el territori es planteja com un repte que condicionarà i del què dependrà, en bona mesura, l’èxit del model. El plantejament d’una bona xarxa de transport públic a escala metropolitana que actuï com a element vertebrador del sistema, és un dels principals reptes a resoldre i que major nivell de compromís i col·laboració política i interinstitucional requerirà. Però hi ha també mesures tangencials a la mobilitat que la condicionen fortament i que la conjuntura pandèmica ha contribuït a accelerar, revelant-les com a oportunitat. En aquest sentit, la implantació del teletreball, que pot contribuir a descongestionar i reduir la mobilitat obligada, esdevindrà de ben segur un element a favor sobre el que recolzar la transformació.

Més flexible:

El nivell d’incertesa que comporta la gestió de riscs obliga a incorporar característiques com l’adaptació i la flexibilitat en els sistemes urbans. Cal assumir que el risc 0 no existeix, d’una banda perquè no podem preveure amb exactitud quina serà la següent amenaça a la que ens veurem exposats, i de l’altra perquè malgrat sí que puguem conèixer i fer prospectiva sobre aquells riscs als que som més propensos, eliminar-los completament comportaria sovint una inversió inassumible. Cal, per tant, treballar per millorar la flexibilitat, la capacitat d’adaptació i l’agilitat en la resposta i incorporar la multi-funcionalitat en el disseny dels equipaments, infraestructures i prestacions de serveis metropolitans. Els dels cinc hospitals polivalents que s’han creat arrel de la pandèmia, que permeten modular-ne l’ús en funció de la situació d’estrès hospitalari i millorar la capacitat d¡assistència ordinària, així com dedicar instal·lacions a recerca, usos assistencials o de recerca, són un bon exemple d’aquest tipus d’infraestructures. També el projecte de la Big U, que redissenya la franja costanera de Manhattan a conseqüència de l’huracà Sandy, repensa el plantejament les infraestructures defensives, integrant conceptes com la reversibilitat d’usos i la multifuncionalitat, que permetin utilitzar aquests espais també en ‘temps de pau’, aportant cobeneficis i rendibilitzant la inversió.

Per últim, cal no perdre de vista que una ciutat resilient, ha de ser-ho des d’un punt de vista integral, és a dir, tenint en compte una multiplicitat de factors de risc. L’exemple de la pandèmia és també clar en aquest sentit, no podem concebre una recuperació que no tingui en compte, o fins i tot vagi en contra d’objectius de mitigació de l’emergència climàtica, per exemple.

Un entorn urbà més verd, més pròxim, més autosuficient, més sostenible i flexible són aspiracions que han de formar part de la visió i la reflexió per la transformació del territori metropolità. Els valor de resiliència que aportarà la consecució d’aquests trets, posicionarà millor la metròpoli del futur per afrontar els reptes i possibles amenaces que puguin esdevenir.

[1] https://www.preventionweb.net/files/43291_spanishsendaiframeworkfordisasterri.pdf

[2] https://www.weforum.org/global-risks/reports

[3] http://www3.weforum.org/docs/WEF_The_Global_Risks_Report_2021.pdf

[4] https://www.aspb.cat/wp-content/uploads/2021/02/desigualtats_COVID19_ASPB_210221.pdf

[5] https://www.barcelona.cat/barcelona-pel-clima/sites/default/files/documents/pla_clima_cat_maig_ok.pdf

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.