Documentació Metròpoli Resilient

Els reptes de la regió Metropolitana per fer-la més saludable i resilient

Autoria: Cati Chamorro Moreno, Cap de Servei de Salut Pública en Diputació de Barcelona.

Data: 07/06/2021

Resum: Existeix una robusta evidència científica sobre la estreta relació entre l’entorn urbà en què vivim i treballem i la nostra salut. El model urbà, que en la major part de les ciutats europees prioritza la mobilitat motoritzada en vehicle privat, determina la qualitat de l’aire i la qualitat acústica, dos dels determinants més rellevants dels principals problemes de salut.

El disseny urbà impacta sobre la salut mental i condiciona també el nostre estil de vida, i de forma molt clara els nivells d’activitat física, que, com està demostrat, està associada als principals problemes de salut.

Amb la irrupció de la pandèmia de la COVID-19, ha crescut la sensibilització entre amplis sectors de la nostra societat de la necessitat de repensar les nostres ciutats, per prevenir potencials epidèmies futures, i per fer front a les conseqüències del canvi climàtic, construint ciutats més resilients, sostenibles i saludables.

I aquest no és un repte exclusiu dels arquitectes i urbanistes. Es un repte col·lectiu i en el que ens hem d’implicar des de tots els sectors professionals, tots els nivells de l’administració i totes les esferes de la vida política i social, i sempre, amb les persones en el centre de totes les decisions.

Mes d’un any després de la irrupció d’una pandèmia a les nostres vides, semblaria que la ciutat, aquell lloc ple d’oportunitats (laborals, culturals, d’aprenentatge, socials, de cures...), està en crisis.

Les àrees urbanes han estat l’epicentre de la pandèmia arreu del mon. La mida de les seves poblacions, la concentració de la població en espais limitats i el seu elevat nivell de interconnectivitat les han fet particularment vulnerables a la expansió del virus [2].

No obstant així, no s’ha demostrat de forma fefaent una correlació entre taxes d’infecció i mida de la ciutat. Tampoc la densitat sembla ser un factor determinant. Les dades disponibles més aviat indiquen que els determinants claus en les taxes d’infecció i mortalitat son l’accés desigual als serveis bàsics, la pobresa i les condicions de salut preexistents.

Tanmateix, la crisi sanitària s’ha demostrat que està tenint un impacte mes gran en els col·lectius més desfavorits, i està incrementant les inequitats prèviament existents.

Si, a més, tenim en compte les previsions de què, al 2030 el 70% de la població mundial viurà en ciutats (proporció que ja s’ha superat en la major part de països de la UE), es cada vegada més urgent repensar i transformar les nostres ciutats, amb una mirada crítica per generar canvis profunds. Cal adoptar mesures per prevenir potencials epidèmies futures, i per fer front a les conseqüències del canvi climàtic, construint ciutats més resilients, sostenibles i saludables. [8]

I aquest no és un repte exclusiu dels arquitectes i urbanistes. Es un repte col·lectiu i en el que ens hem d’implicar des de tots els sectors professionals, tots els nivells de l’administració i totes les esferes de la vida política i social, i sempre, hem de poder estar les persones en el centre de totes les reflexions, per tal de aconseguir una millora del nostre nivell de salut i qualitat de vida, disminuint les desigualtats.

Relació entre salut i entorn urbà

Existeix una robusta evidència científica sobre la estreta relació entre l’entorn urbà en què vivim i treballem i la nostra salut. L’Organització Mundial de la Salut estima que el 25% de la nostra salut està determinada pel nostre entorn. El model urbà, que en la major part de les ciutats europees prioritza la mobilitat motoritzada en vehicle privat, determina la qualitat de l’aire i la qualitat acústica, dos dels determinants més rellevants dels principals problemes de salut.

Globalment, la contaminació atmosfèrica és la segona causa de mortalitat després del consum de tabac. Segons l’informe de la OMS del 2016, moren 3 milions de persones a l’any a tot el mon. Al voltant del 90% de les persones respiren un aire que no compleix amb els límits marcats per la OMS. [3]. La mala qualitat de l’aire està relacionada amb malalties cardiovasculars i respiratòries i amb alguns tipus de càncer [1].

En quant a l’impacte del soroll ambiental sobre la salut, existeix una creixent preocupació tant entre la població general com entre polítics i els diferents sectors professionals en Europa. Les malalties associades son l’estrès, els trastorns de la son, l’alteració del comportament i el baix rendiment escolar, així com la hipertensió i les malalties del cor. [4] A Europa, 1 de cada 5 persones està exposada a nivells de soroll procedent del trànsit superiors als 55 dB, límit establert per la OMS [5] que classifica el soroll procedent del tràfic com el segon factor mediambiental més perjudicial a Europa, darrere només de la contaminació de l'aire.

El disseny urbà condiciona també el nostre estil de vida, i de forma molt clara els nivells d’activitat física, que, com està demostrat, està associada als principals problemes de salut. S'ha comprovat que l'activitat física regular ajuda a prevenir i tractar malalties no transmissibles com les cardiopaties, els accidents cerebrovasculars, la diabetis i el càncer de mama i còlon. També ajuda a prevenir la hipertensió, el sobrepès i l'obesitat i pot millorar la salut mental, la qualitat de vida i el benestar.[6]

La distància al lloc de treball, a l’escola i centres educatius, o als serveis sanitaris, per exemple, i les possibilitats de desplaçament en transport públic, a peu o en bicicleta, son factors claus que determinen la forma en què ens desplacem. Per altra banda, la proximitat a espais verds o blaus, ens motivarà a ser més actius físicament. [1]

Per últim, no cal oblidar que també està demostrada la relació entre la nostra salut mental i l’entorn on vivim. Per una banda, el contacte amb la natura ens ajuda a controlar l’estrès, per exemple, i per l’altre, el disseny i qualitat de l’espai públic pot afavorir o no, la interacció social, que tan necessària és en el nostre benestar emocional. [1] [7]

La OMS acaba de publicar l’informe “Natura, biodiversitat i salut: una visió general de les interconnexions” [1], que proporciona una visió general dels impactes del medi natural sobre la salut humana i com la natura i els ecosistemes poden donar suport i protegir la salut i el benestar, i, pel contrari, com la degradació de la natura i la pèrdua de biodiversitat pot amenaçar la salut humana. La urbanització, l’ús del sòl, el comerç mundial i la industrialització han provocat impactes negatius i profunds sobre la natura, la biodiversitat i els ecosistemes a tot el món. L’esgotament continu dels recursos naturals no només afecta les condicions ambientals, sinó que també té un impacte enorme sobre la salut, el benestar i la seguretat de les societats. [1]

Aprenentatges de la pandèmia

Molt abans de la actual crisi sanitària, ja existia un ampli consens sobre la necessitat de repensar les nostres ciutats, bàsicament per disminuir la contaminació (atmosfèrica i acústica), i promoure una vida menys sedentària. I, de fet, s’havien començat a donar passes per canviar coses.

Amb la pandèmia que estem vivint, ha crescut la sensibilització entre amplis sectors de la nostra societat (administracions, professionals dels diferents àmbits, e inclús de la població). La manca d’un habitatge digne on confinar-se per amplis sectors de la població, la importància de l’espai públic, l’impacte de les restriccions de mobilitat sobre la qualitat de l’aire i sobre el soroll ambiental, han estat i encara ho son, objecte de recerca i de debat en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

La oportunitat/necessitat de tenir al nostre abast productes bàsics, no només d’alimentació, a prop del domicili, ha estat un recurs fonamental en el dia a dia d’aquest llarg i gris període, i ha revaloritzat els productes de proximitat.

Per últim, es podria esmentar, que les restriccions de la mobilitat ens han permès ser més conscients de la nostra relació amb el territori. Els racons desconeguts del nostre municipi, les oportunitats fins ara no valorades del turisme dins la nostra comarca, i també el paper que juga en tots els sentits tenir una gran ciutat com Barcelona de referent en molts aspectes de la nostra vida, poden exemplificar-ho.

Reptes i Oportunitats

Per avançar cap a ciutats i entorns urbans més saludables i resilients, hem de fer front a alguns reptes importants. A continuació s’apunten els què, a priori, podrien considerar-se més rellevants:

1. Apostar per una mobilitat diferent, reduint la dependència del cotxe privat i fomentant la mobilitat activa, és a dir, el desplaçament a peu o en bicicleta. [8]

Algunes accions que podrien ajudar, i que s’haurien d’abordar en clau metropolitana:

• Millorar clarament el transport públic, fent-lo més eficient i sostenible, amb millors tarifes, i més comoditat i connexió. Transport a demanda, per facilitar el desplaçament de persones que visquin en urbanitzacions o perifèria dels nuclis urbans. I pensar en clau metropolitana, per connectar els diferents municipis sense haver de passar necessàriament per les grans ciutats, o per Barcelona ciutat.
• Integració en una única plataforma dels diferents modes de transport (informació, pagament, reserva i gestió), impulsant el concepte de mobilitat com a servei.
• Incrementar les zones peatonals a les ciutats i limitar la velocitat a 30Km/h a la major part de la xarxa viària.
• Incrementar la connectivitat entre municipis de les xarxes de desplaçament a peu o en bicicleta i, especialment, la connexió entre els centres urbans i les zones naturals de l’entorn.. Garantir la seguretat, la senyalística i el confort. Bancs, lavabos, aigua i ombra.

2. Redefinir i millorar l’espai públic

L’espai públic ha de reforçar la cohesió social i respondre a totes les necessitats dels diferents grups socials del territori, i, a partir de l’experiència de la COVID-19 hem de pensar en espais polivalents i multifuncionals, que es puguin adaptar de forma ràpida i sense costos excessius a diferents usos i necessitats.

Ha de ser dissenyat amb criteris de sostenibilitat, en clau de gènere i pensant en les necessitats de les persones, independentment de la seva edat i capacitats. Que siguin segurs des de totes les perspectives, de forma que ningú se senti exclòs o amenaçat.

Es necessari repensar-los preveient l’impacte que tindrà (està tenint) el canvi climàtic, per fer front a onades de calor, que seran cada vegada més freqüents, i a la més que previsible reducció dels recursos hídrics. En aquest aspecte, caldria, per exemple, revertir les estratègies de instal·lació de paviments durs dels darrers anys, per materials que siguin permeables i permetin alimentar el nivell freàtic.

3. Re-naturalitzar les ciutats.

Aquest no és en realitat un concepte nou. Podem trobar estudis científics que relacionen el contacte amb la natura i la salut mental i física des de fa almenys deu anys [7]. I es poden trobar molts exemples d’actuacions portades a terme a Espanya i a Europa.

Però, potser, ha estat a partir de l’aparició de la COVID-19 que s’ha començat a parlar també de la relació entre biodiversitat i salut humana. Preservar la biodiversitat ens ajudarà a reduir el risc de zoonosi, i a evitar exposar-nos a altes càrregues víriques. L’hem de considerar, doncs, una inversió en salut. I no es tracta només d'incrementar el nombre d'arbres, sinó de dissenyar veritables espais verds on es preservi la vida d'espècies animals i vegetals diverses.

El concepte de solucions basades en la natura s’està associant també de forma més contundent com a estratègies per a l'adaptació al canvi climàtic i la reducció del risc de desastres. De fet, està incorporat ja a marcs de polítiques globals i de la UE per al desenvolupament sostenible. No obstant això, per avançar en la seva implementació d’estratègies concretes, caldria una major coordinació a tots els nivells, per homogeneïtzar criteris d’intervenció i la dotació de més recursos per a projectes concrets. La falta de indicadors consensuats per monitorar i avaluar el progrés és una altra dificultat.[9]

L’informe de la OMS esmentat “Natura, biodiversitat i salut: una visió general de les interconnexions”, publicat el passat mes de maig, esmenta en les seves conclusions la necessitat de incorporar de forma integrada la salut i la protecció de l’entorn natural en totes les polítiques, departaments, sectors i esferes de decisió, com una norma. I adoptar aproximacions transdisciplinars que promoguin els beneficis tant per la salut humana com per a l’entorn natural.[1]

4. Redefinir les polítiques d’habitatge

La relació entre les condicions de l’habitatge i la salut de les persones que hi viuen fa anys que està ben documentada amb una robusta evidència científica, i reconeguda per l’Organització Mundial de la salut [10] [11]. De fet, és un dels determinants clau de la nostra salut.[12] La OMS [10] estima que condicions inadequades de l’habitatge causen més de 100.000 morts i morbiditat significativa a l’any a Europa.

Amb l’aparició de la pandèmia de la COVID-19, a principis de 2020, l’impacte és cada vegada més clar, i s’ha demostrat en major mesura la importància d’unes condicions saludables de l’habitatge i el seu entorn. Per tot això, la garantia d’accés a un habitatge digne a tothom hauria de ser una de les polítiques estratègiques a tota l’àrea metropolitana.

Tenint present, a més, que es preveu que es mantingui el teletreball i que puguin implementar-se cada vegada més les opcions de l’educació a distància, s’estan generant noves necessitats en el disseny dels habitatges, en quant a flexibilitat i espais polivalents i condicions de il·luminació natural. Els habitatges han de ser més saludables i sostenibles, pensant en què el teletreball continuarà en el futur. [10]

Promoure i repensar els edificis col·lectius, on, en general, només compartim la escala i les despeses comuns, a diferència d’altres països on les cobertes, els patis d’illa , i d’altres habitacles comuns permeten compartir espais i interactuar amb els veïns. Cal dissenyar, doncs, edificis d’habitatges preveient espais d’ús comunitari de qualitat. On trobar-se per dinar, per passar una estona, per jugar, per xerrar, per fer horticultura de forma grupal,.... i per millorar el nostre benestar emocional.

Per últim, cal promoure intervencions que depassin l’habitatge, i pensin en clau barri. Evitar les situacions de gentrificació que s’han produït en els darrers anys, amb polítiques públiques adequades. Es necessari que les persones se sentin arrelades al lloc on viuen.

5. I, per últim, repensar les ciutats per apropar els llocs de treball a les zones residencials, i viceversa. Per això cal fomentar l’ús mixt del sòl, i reconsiderar les urbanitzacions residencials, més o menys allunyades dels centres urbans, i, en general, dotades de pocs serveis.

Això permetria reduir l’elevadíssim nombre de persones que es desplacen a diari per anar a la feina, col·lapsant la xarxa viària en les hores punta, i amb la pèrdua de qualitat de vida que comporta.

De la mateixa manera que caldria promoure el comerç de proximitat i protegir el sol destinat a l’agricultura, garantint l’aprovisionament de productes essencials, com aliments i productes sanitaris.[8]

Per fer front a aquests reptes, hem d’avançar en 4 dimensions:

1. Dimensió normativa / legal.

Necessitem canvis normatius:

• A nivell del planejament urbanístic, per promoure i protegir els espais verds urbans (tant públics com privats) i garantir l’ús mixt del sol.
• Per fomentar habitatge social i garantir, per normativa, unes mínimes condicions d’habitabilitat dels habitatges i apostar per la rehabilitació
• Per implementar mesures de protecció ambiental i de preservació de la biodiversitat a escala metropolitana.

 2. Dimensió econòmica i financera.

S’haurien d'implementar ecotaxes, subvencions i altres incentius econòmics i financers per re-naturalitzar" les ciutats, per fomentar una construcció més saludable i sostenible, per garantir el comerç de proximitat i per reduir la dependència del cotxe privat.

 3. Governança.

L’experiència de la COVID-19 ha posat de manifest que aquesta crisi no reconeix fronteres administratives ni territorials, motiu pel qual, la millora de la vida a les ciutats, la implementació de mesures de mitigació de crisis futures i de l’impacte del canvi climàtic, en definitiva, l’increment de la seva resiliència, passa per fomentar una gobernança multinivell.

És fonamental millorar la cooperació, la col·laboració i la confiança entre els diferents nivells administratius i de governança d’un territori.

Reforçar la coordinació entre ciutats, regions i territoris mitjançant la creació de plataformes de presa de decisions compartides. Es important alinear les seves polítiques, definir objectius comuns i establir criteris d’actuació homogenis. La cooperació i la gestió en xarxa de ciutats i nuclis urbans, per fer-la més eficient, seria, sens dubte un element primordial.[8]

Cal dissenyar polítiques (i implementar-les) que apostin per afavorir les ciutats de tamany mitjà, amb les que els pobles del seu voltant estiguin ben comunicades, i on puguin obtenir els recursos i serveis necessaris per una vida de qualitat, sense necessitat de desplaçar-se a la gran urbe. [8] En definitiva, es necessari garantir l’accés a serveis (sanitaris, educatius, culturals, ..) i bens i les oportunitats de treballar prop del municipi de residència d’una manera més equitativa. I això només és possible amb polítiques consensuades a nivell metropolità.

4. Participació ciutadana

Potenciar i involucrar a la ciutadania en tots els processos transformadors que tenen lloc al territori també és molt important. Cal tenir en compte els ciutadans en les principals etapes d’aquests processos (diagnòstic de la situació, identificació de les prioritats del territori, redacció de les solucions a les seves necessitats i problemes, etc.). Garantint, això si, que la seva participació sigui real i eficaç.

Per això es necessari millorar la construcció comunitària i promoure la gestió comunitària d'alguns espais públics de les ciutats, cosa que ha demostrat ser útil en la situació actual de pandèmia, per exemple. De la mateixa manera que cal continuar treballant per educar i sensibilitzar la població sobre els lligams entre la natura i la salut, i ajudar a interioritzar que les conductes (comportaments) sostenibles, també promouen la salut [1]

“Prevenir futuras pandemias de este tipo está complemente alineado con las necesidades que tienen que ver con atajar la emergencia climática. Son necesidades convergentes. El dejar de cuidar y de tutelar la salud pública, el dejar de tutelar el medio ambiente generará pérdidas a los ciudadanos y a las empresas muy cuantiosas. Tenemos que entender que la promoción de la biodiversidad es la mejor prevención contra la Covid y contra el cambio climático.”

La Ciudad de los cuidados. Izaskun Chunchilla. 2020.

Bibliografia:

(1) Nature, Biodiversity and Health: AN OVERVIEW OF INTERCONNECTIONS . WHO, maig 2021.

(2) Policy Brief: COVID-19 in an Urban World JULY 2020. OMS

(3) Ambient air pollution: a global assessment of exposure and burden of disease. WHO. 2016

(4) Burden of disease from environmental noise. World Health Organization 2011

 (5) 5 claus per ciutats més saludables. ISGHlobal, 2018.

(6) PLAN DE ACCIÓN MUNDIAL SOBRE ACTIVIDAD FÍSICA 2018-2030. OMS. 2019

(7) Urban green spaces and Health. A review of evidence. World Health Organization 2016

(8) Cities and Pandemics: Towards a More Just, Green and Healthy Future. United Nations Human Settlements Programme (UN-Habitat). Revised edition, May 2021

(9) Nature-based solutions in Europe: Policy, knowledge and practice for climate change adaptation and disaster risk reduction. European Environment Agency. 2021.

(10) Environmental burden of disease associated with inadequate housing. WHO Regional Office for Europe. 2011.

(11) Housing and Health Guidelines. WHO.2018.

(12) Vivienda y salud. Diputació de Barcelona i ISGlobal. 2020. (pendent de publicació)

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.