Documentació Metròpoli Cohesionada

El reconeixement del treball de cura

Autoria: Pilar Carrasquer Oto; Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), Institut d’Estudis del Treball (IET), Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Data: 07/07/2021

Resum: El treball domèstic i familiar, el treball de cura, les cures, són conceptes que evoquen una part substantiva del treball i de la vida quotidiana de les dones. Per a la majoria de les dones, perquè és el treball, no remunerat i sovint invisible, que dia rere dia duen a terme per tal de garantir el manteniment i el benestar de la llar-família; mentre que, per algunes d’elles, a més, aquest treball és el que identifica la seva activitat laboral remunerada. Malgrat les diferències, en tots dos casos, el que en aquest escrit i per simplificar anomenarem treball de cura (Carrasquer, 2013), vol dir dur a terme un treball socialment imprescindible per a la reproducció de la vida humana, poc reconegut i desigualment distribuït entre dones i homes.

L’objectiu d’aquest text és mirar d’identificar possibles línies i àmbits de treball que propiciïn tant el debat com les actuacions necessàries per tal de millorar-ne el seu reconeixement. El punt de partida de les reflexions següents és que treballar a favor aquest reconeixement és indestriable del què el treball de cura, remunerat i no remunerat, significa en termes socials i de relacions de gènere, per bé que les actuacions per a incidir en cadascuna de les formes que pren el treball de cura puguin tenir diferent abast i adreçar-se i implicar col·lectius, institucions i actors socials distints.

D’una manera o altra, el treball de cura conforma l’experiència de les dones adultes. Travessa la seva quotidianitat, sigui com a treball no remunerat a la llar família o, també, com a activitat laboral remunerada. És així que es desdibuixen els contorns habituals quan es parla de treball. Per a les dones, el treball esdevé un contínuum que posa a prova les fronteres entre treball i no treball, entre espai públic i espai privat. Una mirada des de l’escenari de la vida quotidiana com la que aquí es proposa, permet captar la singularitat d’aquesta experiència.

Què volem dir quan diem que cal reconèixer el treball de cura?

Abans que Nancy Fraser (1995) popularitzés el debat entre redistribució i reconeixement com a repte de la justícia social en clau de gènere, la idea de reconeixement planeja sobre els treballs de les dones i, en particular, sobre el treball domèstic i de cura. Però reconeixement de què i en quin sentit?

D’entrada, la idea de reconeixement del treball de cura està íntimament lligada al fet de fer visible i de posar en valor l’aportació de les dones a la societat, a través del treball domèstic i familiar no remunerat que duen a terme, en el marc de la divisió sexual del treball en el capitalisme. En les societats del nostre entorn, cultural i materialment impregnades pel valor que s’atorga a la producció de béns i mercaderies i a qui hi participa, aquest treball no remunerat és vist com un no treball. És un treball que no aporta ni drets ni reconeixement a qui el fa, si més no, de manera equivalent als associats a la producció mercantil i al treball assalariat. D’aquí els esforços per tal de mesurar i quantificar aquest treball, fins i tot en termes econòmics, com els que fan les aportacions pioneres de María Ángeles Durán o Cristina Carrasco. L’objectiu és fer visible allò invisible i reconèixer el fet que totes les dones adultes, tinguin o no una activitat remunerada, treballen. Marta Domínguez (2019) estima que el valor econòmic del treball domèstic dut a terme per les dones equivaldria al 26% del PIB espanyol de 2010, afegint que és una xifra similar a la del conjunt del sector industrial.

Més enllà de constatar que cal visibilitzar el treball domèstic i familiar, el possible reconeixement d’aquest treball es planteja també des de l’òptica de si cal o no reconèixer econòmicament i monetàriament aquest treball. Així, per bé que històricament la figura de la “mestressa de casa” ha gaudit d’un cert estatus i, per tant, d’un cert reconeixement, el que es planteja és si cal remunerar aquest treball. Dit d’una altra manera, si més que el reconeixement d’un paper necessari però subordinat des del punt de vista de gènere, com és vist el de la mestressa de casa, el que cal és el seu reconeixement com un treball que mereix gaudir i proporcionar una contrapartida econòmica per a les dones. Amb fórmules que van des dels debats presents en determinades corrents del feminisme, al voltant del salari per a la mestressa de casa, plantejat per Mariarosa Dalla Costa, fins a propostes més recents vinculades als debats sobre les rendes de ciutadania, el que es pretén no és sols el seu possible reconeixement social, sinó la recompensa econòmica (i possibles drets que se’n puguin derivar) a les persones que el fan. Tanmateix, segons com es concreti, aquesta forma de reconeixement obre el debat sobre si, finalment, no estaríem davant d’una nova manera de legitimar la divisió sexual del treball, on l’activitat productiva i el treball assalariat continuarien gaudint de major reconeixement i recompensa. Cal reconèixer aquest treball o cal redistribuir-lo? O totes dues coses alhora?

A més de la seva dimensió econòmica i de drets, fer visible el treball de cura no remunerat i qüestionar-ne la seva distribució entre gèneres, té altres virtuts. La que interessa destacar aquí és la que permet trencar amb la naturalització d’aquest treball. És a dir, amb la consideració que aquest treball és innat a les dones. Les dones s’ocupen del treball de cura perquè són dones i aparentment neixen amb les competències i habilitats per a fer-ho. A diferència d’altres activitats, sembla que en aquest cas no cal aprenentatge... i si no cal cap entrenament, tampoc té valor. Trencar aquest cercle viciós és clau no sols des del punt de vista del reconeixement del treball de cura no remunerat, sinó molt especialment, del treball de cura remunerat. 

Tant és així que, sovint, avui dia, quan es parla de reconeixement del treball de cura es fa referència a la necessitat de millorar les condicions de treball i d’ocupació de les persones, dones, principalment, que treballen en sectors com la neteja, l’atenció de persones dependents o el servei domèstic. Ocupacions totes elles feminitzades on, segons dades de l'OIT (2018: 169), a nivell europeu, les dones representen, globalment, unes ¾ parts de la mà d’obra que hi treballa, i que es caracteritzen pels baixos salaris, el predomini de la contractació temporal i a temps parcial, les limitades oportunitats de progressió professional i l’escassa professionalització (Carrasquer i Amaral, 2019). Tret d’algunes excepcions com pot ser el cas d’infermeria, exemple de professionalització en les ocupacions ubicades sota el paraigua genèric de treball de cura remunerat, són ocupacions feminitzades i poc valorades, en bona part just perquè són “activitats de cura” i “de dones”. En aquest sentit, naturalització del treball de cura i divisió sexual del treball són dos fenòmens que es reforcen mútuament.

Sota aquest prisma, el reconeixement del treball de cura remunerat passa per la combinació d’actuacions orientades a la millora de les condicions de treball i, específicament, per la professionalització d’aquestes activitats. Unes fites que impliquen canvis profunds en la visió que tenim de la cura i en els recursos que hom està disposat a esmerçar-hi. Així com també per la seva redistribució entre gèneres, en totes les seves vessants: com a treball no remunerat a la llar-família i afrontant la segregació ocupacional, pel que fa a les cures remunerades. Àmbits tots ells, on les institucions i les administracions públiques hi tenen molt a dir, com a proveïdores de serveis de cura, com a impulsores de polítiques públiques i socials de suport al treball de cura i com a inspiradores de canvi cultural, entre d’altres.

La pandèmia generada per la Covid-19 ha posat de manifest la centralitat del treball de cura, al mateix temps que n’ha mostrat la seva cara menys amable. Les dones n’han estat les protagonistes, ja sigui entomant bona part de les necessitats de cura a la llar-família, ja sigui com a treballadores dels serveis essencials per a la ciutadania, o mirant d’afrontar totes dues circumstàncies. Des d’aquest punt de vista, la pandèmia ha fet visible el treball de cura, però no necessàriament n’ha augmentat el seu reconeixement ni la seva redistribució. Aquest és un dels reptes que planteja la post-pandèmia: reconeixement i redistribució del conjunt del treball de cura, sense augmentar les desigualtats que a hores d’ara l’identifiquen.

Quines actuacions i a quin nivell?

Aquesta és una pregunta senzilla de fer, però no tant de respondre. A hores d’ara són nombroses les iniciatives que d’una manera o altra incideixen en el reconeixement del treball de cura. En el context europeu, les actuacions dutes a terme durant aquestes darreres dècades en el marc de les polítiques d’igualtat, de benestar, de temps, laborals o a través de la pròpia negociació col·lectiva, en els diferents àmbits i nivells territorials, han estat modulant com es fa el treball de cura, qui el fa, on es fa i quan i quin valor se li atorga. Segur que no totes elles amb encert. Al contrari, l’impuls al treball a temps parcial de les dones, pensat per tal que puguin combinar el treball domèstic i de cura i el treball remunerat, és un exemple del que no sembla un camí adient. Cert que, segons com, aquest plantejament implica una mena de reconeixement del treball de cura no remunerat, però la solució aboca les dones a un treball remunerat amb poques perspectives i a un present i un futur de bretxa salarial i de pensions. Reconèixer el treball de cura no remunerat significa proveir de l’oportunitat de dur-lo a terme i de l’obligació de fer-ho per part de tothom. O és que el treball de cura és una obligació moral tan sols per a les dones?

El treball de cura no remunerat comprèn distintes activitats. La compra, la neteja, preparar els àpats, la higiene, alimentació o medicació de les persones dependents, siguin criatures o adults i adultes, gestionar l’agenda d’activitats de la llar, acompanyar a les visites o intervencions mèdiques, a l’escola i a les activitats extraescolars, i un llarg nombre d’activitats quotidianes que tothom pot tenir al cap, conformen el treball de cura no remunerat. Són un conjunt d’activitats que exigeixen disponibilitat a temps complet malgrat mirem d’encabir-les i acotar-les en un horari. Tenir cura d’altres persones significa estar-ne pendent cada dia, tots els dies, com ha assenyalat Teresa Torns. Les dones hi dediquen més temps que els homes, i tenen menys temps de lliure disposició personal per a fer altres activitats (de lleure o de formació, per exemple), com mostren els treballs de Sara Moreno, entre d’altres. 

Prou sovint, són activitats que exigeixen un munt de petits o grans desplaçaments diaris. Segons dades de l’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner 2020, a l’àmbit del sistema integrat de mobilitat metropolitana de Barcelona (SIMMB), les dones protagonitzen la mobilitat activa, en concret, van a peu (un 55% dels desplaçaments de les dones es fan caminant, front el 46,7% en el cas dels homes) i superen també als homes pel que fa al nombre de desplaçaments per motius personals (42,5% i 38%, respectivament). Però, cal afegir que, dins d’aquest darrer motiu de desplaçament hi trobem des de les compres, l’acompanyament i el tenir cura d’altres persones, fins a l’oci o el passeig sense destinació fixa. En tots aquests supòsits, els desplaçaments de les dones superen els dels homes, excepte en desplaçaments per oci, per gestions personals i per passejar. La mobilitat pel treball remunerat és superior en els homes (16,8%) que en les dones (12,3%). (EMEF20, s/d).

Reconèixer el treball de cura vol dir, per tant, tenir present l’especificat d’aquest treball des del punt de vista temporal i d’ús de l’espai públic (també del privat). Les ciutats de Barcelona, de Santa Coloma i d’altres properes, són exemple d’iniciatives en aquest sentit. L’intercanvi d’experiències, el contrast entre ciutats grans i entorns més petits, a través de xarxes municipals, pot servir d’inspiració i d’estímul a noves aportacions. Aquest tipus de reconeixement és cabdal per a les dones. Cal recordar que, ara mateix, la taxa d’activitat de les dones d’entre 25 i 54 anys a Catalunya és del 86,86%, segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) pel primer trimestre de 2021. És a dir, gairebé 9 de cada 10 dones en el moment central del cicle de vida, tenen o busquen un treball remunerat, a més de les responsabilitats de cura a la llar-família. Tenir present aquesta doble càrrega de treball, quotidiana i simultània, és imprescindible per a pensar i dissenyar polítiques de i al voltant del treball de cura.

Fins aquí, la singularitat del treball de cura no remunerat i de la doble presència femenina com a prisma amb el què abordar el reconeixement del treball de cura. Però, què hi podem afegir en relació al treball de cura remunerat?

En aquest cas, la professionalització i la millora de les condicions de treball són el camí a recórrer. Un terreny on les organitzacions sindicals i empresarials hi juguen un paper de relleu, través de la negociació col·lectiva, entre altres instruments propis de les relacions laborals. També els poders i les administracions públiques: proveint de serveis de cura de qualitat i a l’abast de la ciutadania, regulant els continguts i requeriments de les diferents figures professionals, exigint el compliment d’unes condicions de treball dignes, propiciant la corresponsabilitat del conjunt de la societat vers la cura, entre d’altres.

Un parell de reflexions i algunes propostes per tancar

Les possibles actuacions pel reconeixement del treball de cura passen per a millorar les condicions de vida i de treball de les persones que el duen a terme, per garantir l’accés a una cura professionalitzada i de qualitat, capaç de donar resposta a les necessitats de cura, d’escoltar les persones que són cuidades i redistribuint-ne l’esforç d’una manera més igualitària des de tots els punts de vista.

Proximitat és un dels conceptes clau que acompanyen el treball de cura. La “ciutat de la cura” (Chinchilla, 2020) o el programa “la ciutat dels 15 minuts” de París, com abans les polítiques de “temps i ciutat”, són veus i propostes que, d’una manera o altra, es fan ressò del que implica afrontar la quotidianitat d’aquest treball, en particular per a les dones. N’hi ha prou amb aquest enfocament a nivell local? Probablement, no. No sempre es viu on es treballa remuneradament, els municipis petits poden tenir més dificultats de cara a la provisió de serveis, no sempre la disponibilitat d’eines per a la formació i l’aprenentatge és a tocar de casa, malgrat l’auge de les activitats en remot que ha propiciat la pandèmia.

Professionalitzar la cura és indestriable del seu reconeixement. Significa dotar de les competències necessàries per a una cura que aporti benestar a les persones que són cuidades, eines per a fer la tasca per a les persones que cuiden i reconeixement (social, econòmic, professional) per la tasca feta. Professionalitzar vol dir reconèixer la dimensió relacional i emocional (i, per què no, també el risc) que comporta la relació persona a persona, implícita en el treball de cura. I, per descomptat, significa unes condicions de treball decents, ni que sigui en els termes que l’OIT defineix aquest concepte.

Proximitat, accessibilitat i disponibilitat de serveis, d’eines per a la professionalització, de mobilitat sostenible i adient per a les dones, però, també, redistribució de la cura, són, totes elles, peces clau en el reconeixement d’aquest treball. 

En un terreny més concret, aquestes són algunes propostes o línies de treball que valdria la pena considerar:

• Conèixer per avançar. Malgrat es disposa de dades i d’estudis previs en relació a com s’afronta i es distribueix socialment el treball de cura, les mancances són significatives, especialment en determinats nivells territorials i/o de gestió. En aquest sentit, millorar el coneixement sobre el treball de cura en àmbits supramunicipals, inclosa la mobilitat associada a aquest treball, és un punt de partida necessari per a futures iniciatives.
• Coordinació i governança supramunicipal. Per bé que les cures estan íntimament lligades a la proximitat, sembla interessant plantejar-se com es pot afrontar la provisió de les cures, tenint present les distintes realitats municipals. Per exemple, aprendre de les experiències de coordinació supramunicipal en la provisió de cures, especialment en el cas de municipis petits i sovint envellits, i impulsar iniciatives en aquest sentit, pot ser una via a explorar.
• Obrir el debat i compartir sinèrgies. En aquest sentit, la mirada supramunicipal pot aportar elements d’interès en els debats actuals al voltant de les cures (professionalització, reconeixement, el paper de la comunitat en la provisió de les cures, per esmentar-ne tan sols alguns). Es pot compartir i propiciar sinergies en aspectes que van des de la provisió i reconeixement del treball de cura, fins a la sensibilització sobre què és, qui el fa i com redistribuir l’esforç socialment necessari per afrontar les cures.

El repte és rellevant. L’índex de dependència global, és a dir, la relació entre les persones en edat no activa (fins a 16 anys i majors de 65 anys) respecte de la població potencialment activa (de 16 fins a 65 anys), supera el 50% a Catalunya, en concret és del 52%, pel 2020, segons dades d’IDESCAT. Una xifra que ens ha de fer pensar en les necessitats de cura i en com donar-hi resposta. Una resposta, està clar, que no ha de passar pel treball no remunerat de les dones ni pel treball de cura remunerat de baixa qualitat.

Les institucions locals i supramunicipals, a tots nivells, hi tenen molt a dir. També les persones que són cuidades. Però també les dones, principals protagonistes del treball de cura en qualsevol de les seves modalitats. Tanco així, amb la “R” que faltava esmentar en relació a la proposta de Nancy Fraser: la veu de les dones, la seva capacitat de Representació. Conèixer què fan, què en pensen del treball de cura, quines necessitats plantegen, és, finalment, una altra forma de reconeixement.

Referències

Carrasquer, Pilar (2013). El redescubrimiento del trabajo de cuidados: algunas reflexiones desde la sociología. Cuadernos De Relaciones Laborales, 31(1), 91-113. https://doi.org/10.5209/rev_CRLA.2013.v31.n1.41633 .

Carrasquer, Pilar & Amaral, Mariana (2019). El terra enganxós de les dones a la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Barcelona Activa.

Chinchilla, Izaskun (2020). La Ciudad de los cuidados. Madrid: La Catarata.

Domínguez, Marta (2019) ¿Cuánto vale el Trabajo doméstico en España?, L’ObservatoriSocial, Fundació “La Caixa”. Disponible a https://observatoriosociallacaixa.org/ca/-/%C2%BFcu%C3%A1nto-vale-el-trabajo-dom%C3%A9stico-en-espa%C3%B1a-?inheritRedirect=true&redirect=%2Fes%2Fsearch%3Fq%3DMarta%2BDom%25C3%25ADnguez [Recuperat l’11 de juny de 2021].

EMEF20, s/d. Enquesta de mobilitat en dia feiner. La mobilitat a l’àmbit del sistema integrat de mobilitat metropolitana de Barcelona. Autoritat Metropolitana del Transport. Disponible a: https://www.atm.cat/web/docs-observatori/enquestes-de-mobilitat/Enquestes_ambit_ATM/EMEF/2020/Publicacio_EMEF_2020.pdf [Recuperat l’11 de juny de 2021]

Fraser, Nancy (1995). “From Redistribution to Recognition? Dilemmas of Justice in a “Postsocialist” Age”. New Left Review. No. 212. July/August. Pàgs.68-93 [versió en castellà a J. Butler i N. Fraser (2000) ¿Redistribución o reconocimiento? Un debate entre marxismo y feminismo, Madrid: Traficantes de Sueños].

OIT (2018). Care work and care jobs for the future of decent work. International Labour Office. Geneva: ILO.

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.