Documentació Metròpoli Cohesionada

Apunts per millorar des de les polítiques locals en les condicions de vida de les persones immigrades

Autoria: Fatiha El Mouali (UAB), Salma Amazian (Instituto de Migraciones - UGR)

Data: 23/04/2021

Resum: En aquest article es fa un repàs dels mecanismes i dispositius que dificulten o empitjoren les condicions de vida de les persones immigrades a Barcelona i la seva àrea metropolitana, posant especial èmfasi en els que són de competència municipal i que, per tant, es poden incorporar a una nova agenda política que posi en el centre la vida i els drets d’aquestes persones. Es tracta de dispositius del racisme estructural i sistèmic que caracteritza les nostres societats. El text també vol fer una reflexió sobre algunes de les premisses que han de guiar les polítiques públiques, tenint en compte les necessitats reals de totes les persones que viuen en un territori, més enllà de la condició legal de ciutadania.

Introducció

Malgrat els anys que fa que la realitat migratòria és irreversible, les polítiques públiques s’han destacat per la invisibilització de les persones i experiències immigrades i per un enfocament poc respectuós amb els drets humans. 

Aquest article no pretén evocar tots els àmbits on es reprodueixen les situacions i realitats de discriminació que viuen les persones racialitzades sinó assenyalar aquells que formen part de les competències de l’administració local i que considerem rellevants perquè una vida humana pugui tenir un mínim de dignitat. Es tracta d’un text adaptat a un escenari concret de possibilitats. Aquesta adaptació requereix un esforç interpretatiu per complir unes coordenades molt particulars que no formen part de l’amplitud de l’horitzó desitjable pel que fa a la temàtica que ens ocupa.  

Les competències delegades a les administracions locals en matèria d’immigració no poden donar solucions als problemes de fons que viuen les persones immigrades perquè les competències en aquests àmbits pertanyen al govern central. Tanmateix, les polítiques municipals poden disminuir els efectes de discriminació i violència que es viuen arrel de la identificació d'aquestes persones com a categoria social.   

Molts dels mecanismes deriven del règim migratori vigent a Europa i a l’Estat espanyol. La política de control migratori actual condemna a la irregularitat i a la falta de drets a moltes de les nostres conciutadanes, així com amenaça amb la inestabilitat i la irregularitat sobrevinguda a moltes altres (Ribotta, 2020). A més, hem de tenir en compte que vivim en societats racialment estructurades que tracen línies de desigualtat i precarietat de la vida, que tenen un origen històric que no ha estat degudament revisat i reparat.  

Som conscients que cal un anàlisi més profund del desplaçament d’aquestes persones per tal de no reforçar les interpretacions esbiaixades de la realitat migratòria de la nostra era i ajudar a rebatre la creença estesa en els discursos més dominants que consideren aquestes persones com a intrusos que accedeixen a territoris aliens per aprofitar-se dels seus recursos i democràcia. 

Amb aquesta intenció, ens proposem exposar algunes de les realitats que es donen a nivell metropolità i que s’han agreujat arrel de la crisi social i ecològica que estem travessant, i que cal tenir en compte a l’hora de pensar les polítiques públiques del futur. Repensar el model metropolità és repensar el model social, econòmic i polític que exposen les persones immigrades a tractes discriminatoris i racistes en diferents esferes de les seves quotidianitats.  

Citem a títol d’exemple el cas dels manters, el de les treballadores de la llar, el dels menors no acompanyats, etc. A més, es tracta de col·lectius que els últims anys s’han organitzat per construir una lluita col·lectiva. Tanmateix, no es pot oblidar les altres milers d'experiències de resistència en silenci davant l’hostilitat i la violència de l’entorn. Realitats diverses que només es poden entendre adoptant una perspectiva interseccional que tingui en compte els eixos de raça, classe, gènere i sexualitat, d'una banda i d'una altra banda, incorporant l’expertesa de les comunitats i grups de persones immigrades en el disseny de les polítiques d'intervenció.  

La realitat amb la que vivim i en la que hem de treballar és que la vida de les persones racialitzades i immigrades actualment és menys digna, com es pot comprovar quan es desmantella la cadena de barreres que troben en els seus camins des del moment d’arribada.

No obstant, donada la dimensió d’aquest article només ens podrem fixar en aquells mecanismes institucionals i estructurals que impacten d’una manera directa en les condicions de vida de les persones immigrades i racialitzades en general i que s’han vist agreujades en aquesta crisi, tot i que encara no en podem veure la dimensió complerta. 

El padró

Com explica Solanes Corella (2004), la funció principal del padró consisteix en conèixer la població real d'un municipi per poder programar i organitzar els transports públics, els serveis educatius, sanitaris, socials, etc., ja que tota la població, nacionals i estrangers (regulars o no) acudiran a aquests serveis. Per tant, el padró és la porta d’entrada als drets civils i socials i el reconeixement de la presència o existència de totes les persones que viuen en un territori. Ara, la realitat actual en moltes localitats pel que fa a l’empadronament de les persones immigrades mostra com en alguns casos és molt difícil aconseguir empadronar-se, els terminis de la tramitació s’allarguen molt o, directament, es nega el dret al padró.

L'accés de les persones immigrades a un contracte de lloguer no és una tasca fàcil, com veurem més endavant, i, per això, molts lloguen habitacions i/o viuen en pisos ocupats, etc., on no es poden empadronar. Per tant, resulta necessari activar el padró sense domicili fix, que, tot i que, en origen estava pensat per a persones sense llar, els últims anys constitueix una mesura per donar respostes a les altres casuístiques esmentades.

Els controls policials

L’ús del perfilament racial i dels controls d’estrangeria en l’espai públic criminalitza les persones immigrades i atempta contra la seva llibertat de moviment, establint fronteres invisibles-internes a l’espai urbà. Es sol donar la col·laboració entre els diferents cossos de seguretat (Policia Nacional, Mossos d’Esquadra i Policies locals) per a dur a terme els controls de documentació. A més a més, sovint veiem com els treballadors i treballadores de la seguretat privada, especialment del transport públic, exerceixen aquesta tasca parant els viatgers racialitzats i aprofitant els controls de bitllet del transport per contribuir a aquests controls policials.

Aquests controls, en barris de majoria immigrant o als espais més concorreguts de les ciutats, construeixen unes fronteres que creen inseguretat i desprotecció en les persones, que es troben constantment sota l’amenaça de l’expulsió amb la presència d’un Centre d’Internament de persones Estrangeres a la Zona Franca. No deixa de ser curiós que al mateix punt de l’àrea metropolitana on arriben i es controlen mercaderies d’arreu, es tanca i persegueix la llibertat de moviment de les persones.

L'accés a l'habitatge

Sovint quan es denuncia el racisme i la discriminació que viuen les persones racialitzades a l’hora de buscar un habitatge[1], l’administració pública es manté al marge argumentant que la qüestió entra en l’àmbit privat de les immobiliàries i/o els propietaris.

L’accés desigual a l’habitatge per part de les persones migrades es manifesta en processos de segregació de barris, guetització de certes comunitats racialitzades en habitatges de pitjor qualitat i barris amb menys serveis i infraestructures, o amb un accés deficient als serveis bàsics. La segregació racial de la ciutat també implica major pressió i control policial en determinades zones. 

Un altre fenomen marcat per la qüestió racial és el dels desnonaments. No tenim dades del nombre de desnonaments de famílies immigrades i racialitzades que es produeixen diàriament a les nostres ciutats, tot i que les organitzacions en favor del dret a l’habitatge així ho manifesten. També ens cal revisar els protocols de resposta a les situacions d’emergència habitacional que es viu i els recursos que s’hi destinen. El parc d’habitatge públic de la zona és molt deficient[2].

Per tot això, creiem que parlar de l'accés a l'habitatge ha de ser una de les prioritats dels poders locals i s'ha de fer des de propostes estructurals i assumint la tasca de pal·liar el paper de reproducció institucional de les desigualtats.

L'accés al món laboral 

Tenint en compte el moment de crisi econòmica en què ens trobem, s’observa que s’ha aguditzat la situació de les persones racialitzades en matèria d'explotació, expulsió i vulnerabilització constant. L’accés al món laboral es produeix en un mercat caracteritzat per una dualitat que té com a conseqüència que certs sectors estiguin molt racialitzats i generitzats; on les condicions laborals són més deficients i on és més fàcil trobar casos d’explotació: sector serveis, sector de les cures, treball agrícola, etc. 

Les persones que es troben en condicions d’entrar en altres sectors, com l’administració pública tampoc ho tenen fàcil. L’accés es troba davant d’una sèrie de barreres estructurals relacionades, en alguns casos, amb el no reconeixement dels seus títols acadèmics d’origen i també amb l'exigència d’obtenció de la nacionalitat espanyola. Les poques persones que han pogut accedir a aquest àmbit laboral no són exemptes del tracte discriminatori perquè sovint es troben obligades a ocupar les esferes més baixes, menys remunerades i en sectors etnicitzats (mediació intercultural, traducció i interpretació, educadors en centres de menors no acompanyats, etc.).  

També hem de tenir en compte que el fet de tenir una feina és la clau per a la regularització de les persones migrades i els drets socials i civils estan estretament relacionats amb el mercat laboral. És més, la consideració del migrant com a subjecte de drets està estretament relacionada amb la qüestió laboral, com ens explica Abdelmalek Sayad: 

“(…) es porque el inmigrante es un no-nacional que sólo es a título provisorio y que sólo tiene como razón de ser la razón que le da el trabajo que cumple y en tanto que lo cumple; al mismo tiempo, esta misma exclusión emana de las mismas características: el inmigrante, que únicamente ha de ser a título provisorio y solamente por razones de trabajo, no puede más que estar excluido de lo político. Es del trabajo y no de lo político, es de la fábrica y de la obra en construcción y no de la ciudad (de la economía estricta y no de la demografía) que el inmigrante (y también, en una medida apenas menor, el emigrante que él es, siempre) extrae no solamente su existencia sino la apariencia de legitimidad indispensable a toda presencia extranjera, “no nacional”.”(Sayad, 2008: 104) 

Aquesta distinció en la nacionalitat, que es tradueix en una desigualtat en els drets de ciutadania, està sempre subjecta a la “utilitat” que pugui tenir la persona per al sistema econòmic. Recordem que les “treballadores essencials” que es van visibilitzar durant el confinament per motiu de la pandèmia provocada per la COVID-19 eren en la seva majoria persones immigrades. Recordem també el decret del govern estatal que va proposar concedir permís de residència i treball de dos anys als joves ex-tutelats perquè poguessin desenvolupar la recollida de la fruita i la verdura, en un moment en el que el sistema de contractació temporal en origen no era viable pel tancament de fronteres. L’existència de les persones migrades sempre és provisional i instrumental. 

Les dones migrades i la precarietat 

Segons Saskia Sassen (2003), la participació creixent de dones immigrades en les activitats remunerades està relacionada amb l’increment de la demanda de mà d'obra en el sector serveis, en treballs poc qualificats i mal remunerats, als països d'immigració: servei domèstic, hostaleria, serveis personals. Les migracions de Sud a Nord responen a aquesta demanda creixent de serveis que cobreixen el treball de la reproducció. Les dones immigrants realitzen de manera mercantilitzada les tasques necessàries per a la reproducció social, per a la reproducció de la vida, tal com ho mostren els estudis fets des de la perspectiva de l’economia feminista (Brunet Icart & Santamaría Velasco, 2016). 

A nivell local, les polítiques d’igualtat i feminismes no sempre tenen en compte aquestes situacions i no s’incorpora aquesta forma de violència cap a les dones en els plans i protocols. S’ha d’assenyalar les institucions i sectors i dissenyar accions específiques per a atendre les situacions que en deriven. 

L’escola

L’escola és l’altre eix on la intervenció local pot ser efectiva per reduir l’estat actual de violència, en aquest cas simbòlica, que viu la infància racialitzada i les seves famílies, especialment les mares (El Mouali, 2021).  

Les problemàtiques en l’àmbit educatiu són nombroses: segregació escolar, falta de formació del professorat en diversitat, currículum escolar poc obert a perspectives diverses, racisme i islamofòbia (Amazian i Douhaibi, 2019), itineraris diferenciats i baixes expectatives cap a l’alumnat de famílies immigrades, etc.[3]  

L’actual realitat de discriminació i racisme de la infància racialitzada en l’àmbit educatiu ha deixat de ser un tabú perquè cada vegada més famílies, experts i grups organitzats (l’associació de mares contra el racisme com a exemple) fan públiques les seves denúncies contra les pràctiques racistes que es donen a l’escola i l’aula pels agents i per un sistema que, en principi, està pensat per educar, socialitzar i formar la generació futura en contextos i ambients més igualitaris i sans.  

Tràmits d'estrangeria 

Segons les prescripcions del govern central, i també l’autonòmic, alguns dels tràmits d’estrangeria són de competència local, com és l’elaboració de la proposta dels informes d’estrangeria i també algunes accions en termes d’acollida. Els requisits perquè aquests informes siguin favorables depenen en gran mesura de les ofertes formatives que s’ofereixen, la qualitat d’aquestes ofertes a nivell de formadors/es i les possibilitats horàries que no coincideixen amb les necessitats i les condicions de vida de les persones immigrades (dones que treballen d’internes sense possibilitat de sortir, homes que treballen en el camp de sol a sol, mares amb criatures i responsabilitats familiars, etc.). Això dificulta l’obtenció d’aquests informes molt necessaris per poder regularitzar la situació administrativa. A més, les dificultats en accedir a l’habitatge, com hem mencionat, fa impossible el tràmit de l’informe d'idoneïtat d’habitatge (també de competència municipal) per poder reagrupar-se amb els seus familiars o tramitar la regularització o la renovació de la documentació dels familiars reagrupats. L’impacte social, psicològic i emocional d’aquests processos han de ser valorats a l’hora de pensar els serveis locals. 

Diversitat cultural i religiosa 

Si pensem en polítiques interculturals o de promoció de la diversitat, hem de tendir cap a una perspectiva sobre la diversitat religiosa i cultural que entengui que el conjunt de maneres de fer, sentir i pensar de les persones que habiten en el territori són igual de vàlides. Hem d’abandonar les perspectives culturalistes que alimenten, tot i les bones intencions, la idea de la particularitat i l'estranyesa de la cultura de l’altre i la universalitat i superioritat de la pròpia. 

En aquest sentit, hem de garantir, entre altres coses, la llibertat religiosa i dignitat dels espais de culte en igualtat per totes les espiritualitats de la nostra zona, la possibilitat d’estudiar la pròpia cultura, història i llengua, etc. 

Reflexions finals 

A continuació, apuntem algunes idees que ens han de portar cap a un viratge en la manera en que s’han tractat els temes que hem presentat. És urgent que tant des del sector privat com públic es comenci a mirar aquestes realitats de manera integral i amb voluntat transformadora. Aquesta voluntat no es pot donar des d’un punt de vista assistencialista ni paternalista, ha de contemplar la diversitat de veus i realitats existents i ha de tenir una mirada global.

En moments de crisi, els discursos racistes i excloents es reforcen i s’han de respondre i desmuntar, però no hem d’oblidar les polítiques públiques i els interessos econòmics que són els que estan darrera d’aquests discursos. Aquests interessos responen a jerarquies racials que es legitimen i es re-produeixen des de les institucions, públiques i privades.  

El racisme és estructural i condiciona les relacions socials, les institucions i les condicions materials de vida de les persones. Convé recordar que “el racisme, com a procés històric i polític, crea les condicions perquè, directament o indirectament, grups racialment identificats siguin discriminats de manera sistemàtica”. (Almeida: 2018) 

Considerar el caràcter estructural de les jerarquies racials que habitem és primordial per entendre el moment de crisi que travessem, per visibilitzar aquelles persones i situacions més vulnerabilitzades i per garantir processos de desmantellament de les estructures que les creen.  

Per a pensar com implementar les polítiques encaminades a millorar les condicions de vida de les persones migrades s’ha de tenir en compte les veus de les interessades. Les polítiques en matèria de migració i diversitat sovint s’han fet des d’una perspectiva externa que no sempre ha tingut en compte les necessitats reals, si no que han respost a agendes polítiques i interessos aliens. 

Les experiències de les persones migrades són molt importants a l’hora de pensar en propostes polítiques, econòmiques i socials de futur per no caure i reforçar les desigualtats racials que han caracteritzat el model social, polític i econòmic en el que hem viscut fins al moment. 

El que la situació d’emergència social provocada per la pandèmia de la Covid19 ens ha ensenyat és que les xarxes comunitàries de solidaritat van haver de donar resposta a necessitats que haurien d’estar cobertes per les administracions públiques. Aquestes xarxes no són noves ni provocades per la pandèmia. Han estat la forma de supervivència i d’organització de les comunitats de persones immigrades al llarg de les últimes dècades: xarxes familiars, veïnals, en els espais religiosos, en les associacions de persones migrades. 

I, per últim, cal insistir en la necessitat de fer més estudis i anàlisis de caràcter racial del nostre model social per tal de tenir dades i diagnòstics exhaustius i rigorosos sobre totes les temàtiques que s’han esbossat en aquest article per tal de dissenyar les polítiques necessàries per donar respostes adequades. 

[1] El 16 de novembre del 2020, Catalunya Ràdio publica els resultats d’un estudi recent de l'Associació Prohabitatge que mostra com a Espanya set de cada deu immobiliàries apliquen la discriminació directa cap a les persones racialitzades.  

[2]Així ho manifesten entitats com les PAH: http://lapah.cat/racisme-institucional/.

[3] Per a aquest apartat, consulteu l’informe “Trajectòries educatives del jovent musulmà: racisme i islamofòbia del sistema educatiu català”.

Referències

Almeida, S (2018) O que é racismo estructural. Editorial Letramento: Brasil-Minas Gerais. 

Amazian, S i Douhaibi, A (2019) La radicalización del racismo. Islamofobia de Estado y prevención antiterrorista. Editorial Cambalache: Oviedo 

Brunet Icart, I., & Santamaría Velasco, C. A. (2016). La economía feminista y la división sexual del trabajo. Culturales, 4(1), 61-86.

El Mouali, F. (2021). Mares d’origen marroquí a Catalunya, entre les experiències personals i els processos d’acompanyament de l’escolarització de fills i filles. Tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. 

Sayad, A. (2011) La doble ausencia: de las ilusiones del emigrado, a los padecimientos del inmigrado. Anthropos. Barcelona. 

Sassen, S. (2003) Contrageografías de la globalización. Género y ciudadanía en los circuitos transfronterizos, Traficantes de Sueños, Madrid. 

Solanes Corella, Á. (2004). La realidad local de la inmigración: el padrón municipal como forma de integración.

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.