Documentació Metròpoli Pròspera

El futur de la indústria a Catalunya

Autoria: Carme Poveda, directora d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona

Data: 02/08/2021

Resum: Catalunya, com a país industrial, s’enfronta de ple al repte de la digitalització i transformació sostenible del sector. Existeixen punts forts que situen la indústria catalana en una bona posició de partida per afrontar aquests reptes, però altres són millorables (esforç innovador, dimensió empresarial, complexitat administrativa i oferta de professionals). El Next Generation EU ens dona l’oportunitat d’impulsar aquesta transformació, però caldrà que els fons no recaiguin únicament sobre grans projectes dirigits fonamentalment a grans empreses, amb l’esperança que facin de “tractores de les pimes”, sinó que el conjunt de pimes que tenen capacitat innovadora i de creixement se’n puguin beneficar. Per aprofitar les oportunitats que se’n deriven d’aquests fons europeus caldria, entre altres mesures: potenciar la col·laboració publicoprivada; promoure la transferència tecnològica; fomentar les vocacions industrials i tecnològiques entre els joves i, especialment, entre les dones; afavorir una major cooperació empresarial; i formar als treballadors en les noves necessitats digitals i tecnològiques de les empreses.

Introducció

Catalunya és un país industrial, tal com posen de manifest les dades del seu pes relatiu en el PIB i en l’ocupació. Però més enllà dels valors estrictament econòmics, la llarga tradició industrial al nostre país ha deixat una clara empremta en la cultura empresarial, com són la innovació i qualitat, l’emprenedoria i la vocació internacional.

Al llarg dels anys s’ha demostrat la vinculació que existeix entre el desenvolupament de les economies occidentals i el fet de tenir un sector industrial competitiu i innovador. Les raons que expliquen aquesta vinculació són: la contribució que fa el sector industrial al superàvit de la balança comercial, la seva aportació al progrés tecnològic, el consum que fa d’innovacions tecnològiques generades per altres sectors, la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, la major productivitat de les empreses industrials, i l’efecte tractor sobre els serveis de mercat de més valor afegit.

A més, també s’ha pogut demostrar que les economies que són essencialment industrials, com l’alemanya, suporten millor les crisis mundials que aquelles economies que han apostat únicament pels serveis. Durant la crisi sanitària, s’ha tornat a complir aquesta premissa. La indústria manufacturera a nivell europeu no travessava un bon moment quan va esclatar la crisi pandèmica, degut a les tensions comercials entre els EUA i la Xina i a les disrupcions al sector de l’automòbil. L’ajustament patit pel sector manufacturer en termes de VAB en el segon trimestre de 2020 per la crisi de la Covid-19 va ser molt intensa, un fenomen que es va observar de forma generalitzada a la majoria de països europeus. Però la indústria s’ha recuperat més ràpidament que la resta de sectors a partir del tercer trimestre i les perspectives per al 2021-2022 són favorables. A mitjà termini, el comportament del sector estarà condicionat, sobretot, per la seva capacitat d’adaptació als desafiaments de la sostenibilitat i de la digitalització. En aquest sentit, l’ambiciós Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), dotat amb els fons Next Generation, és una oportunitat no solament per estimular la recuperació de la indústria, sinó sobretot per transformar-la sota els pilars de la digitalització i la sostenibilitat mediambiental.

En els propers mesos i anys serem testimonis d’una renovada política industrial a tots els nivells (europeu, estatal, català i local) que estarà dotada d’un pressupost públic important, provinent majoritàriament de la UE, que si està ben orientat i utilitzat amb eficàcia ha de permetre superar les debilitats que caracteritzen el nostre sector manufacturer i impulsar encara més les seves fortaleses.

Diagnòstic

A continuació resumeixo en 12 punts el diagnòstic actual de la indústria a Catalunya, i per extensió la de l’àmbit metropolità, que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar la nova política industrial:

1. Catalunya, i l’àrea metropolitana de Barcelona[1], han mantingut el seu pes industrial força estable entorn al 19% del VAB total al llarg de la darrera dècada, després de patir una reculada molt pronunciada en la dècada dels 2000 com a conseqüència del procés de deslocalització i de terciarització de l’economia. Però tot i manteniment del pes industrial en l’economia, l’ocupació industrial va perdent protagonisme i ja només representa el 15% del total a Catalunya (2018), un senyal de la major productivitat i de la progressiva tecnificació de la indústria que requereix menys treballadors per unitat produïda. Aquesta tendència probablement continuarà en el futur.
2. La contribució de la indústria en l’economia és molt més elevada si tenim en compte totes les empreses classificades dins el sector serveis que presten servei directe a la indústria. Pràcticament el 50% de l’economia catalana depèn en major o menor mesura del sector industrial. Però és més que probable que aquest percentatge hagi augmentat els darrers anys perquè la part de la producció en massa és cada vegada menys important en favor de la producció a mida o customitzada, que es caracteritza per tenir una major proporció del seu valor afegit produït dins l’àmbit dels serveis (innovació, tecnologia, robòtica, disseny, prototipatge, distribució i logística).
3. En comparació amb els principals països del nostre entorn, Catalunya se situa en una posició intermèdia-alta en quant a pes industrial en l’economia, per sobre de països com Espanya, Portugal, Franca i el Regne Unit, en línia amb el conjunt de la UE, però inferior al pes que representa als països d’Europa central i Alemanya, on arriba al 24% del PIB o superior.
4. En el context estatal, l’eix mediterrani integrat per Catalunya, Comunitat Valenciana i Regió de Múrcia, constitueix una de les principals àrees industrials (concentra el 37% de la indústria espanyola). Però mentre que Catalunya ha perdut una mica de pes sobre el conjunt estatal la darrera dècada, les comunitats de Múrcia i Comunitat Valenciana n’han guanyat. Per això cal estar atents a la competència creixent que exerceixen territoris limítrofs per atreure inversió industrial, com és el cas de la Comunitat Valenciana, que està molt ben connectada a l’exterior a través del Port de València.
5. La indústria manufacturera metropolitana està orientada principalment cap a sectors de tecnologia mitja-alta (indústria química, vehicles de transport i maquinària i equipament) i, en menor mesura, de tecnologia mitja-baixa (alimentació), i tecnologia alta (productes farmacèutics i productes informàtics). Al llarg de la darrera dècada s’observa un canvi important en l’especialització de la indústria manufacturera, amb una pèrdua de pes dels sectors de tecnologia baixa i mitja-baixa (com és el tèxtil, la fusta, cautxú, plàstic i minerals no metàl·lics i metall), i un augment dels sectors de tecnologia mitja-alta (material de transport i químic) i tecnologia alta (farmacèutic).
6. La indústria catalana es caracteritza per estar fortament concentrada en quatre comarques de l’àmbit metropolità, que són el Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Vallès Oriental (concentren el 50% dels ocupats a la indústria catalana). La proximitat al Port i a l’Aeroport, les bones comunicacions terreres i l’economia d’aglomeració i clusterització han afavorit aquesta forta concentració industrial a l’àrea metropolitana. Dintre d’aquestes comarques, les subàrees Ordal-Llobregat, Vallès-Collserola, Conurbació Besòs, Delta del Llobregat i Conurbació Llobregat, són les que mostren un grau més alt d’especialització industrial. Barcelona ciutat, en canvi, és una subàrea clarament especialitzada en el sector serveis. L’organització funcional de l’aglomeració metropolitana de Barcelona, amb un nucli central de serveis potent, i un conjunt de ciutats amb potencial propi i nuclis industrials, constitueix un element diferencial i competitiu de l’àrea metropolitana de Barcelona.
7. Catalunya, i també l’àmbit metropolità de Barcelona, disposa de sòl industrial suficient per atreure inversions, però cal millorar la seva qualitat per adequar-lo als estàndards que actualment exigeixen les empreses inversores (dimensió, modernització de les naus, urbanització, xarxa de telecomunicacions, etc.), així com agilitzar els permisos i tràmits administratius.
8. El factor dimensió empresarial és cabdal per afrontar la internacionalització i els processos d’innovació que requereix una empresa industrial per guanyar quota de mercat i ser més competitiva. El teixit empresarial industrial català es caracteritza per un ampli segment de petites i mitjanes empreses de capital català i/o estranger, a les que se sumen un nombre més reduït de grans empreses multinacionals. Tots els estudis posen de manifest que la dimensió està altament correlacionada amb la internacionalització de l'empresa i aquesta amb els nivells d'inversió en R+D+I i la qualitat dels llocs de treball. L’evidència també destaca que les diferències de productivitat entre l'economia catalana i la d'altres països europeus s'explica, en bona mesura, per la menor grandària de les nostres empreses. De fet, hi ha investigacions que indiquen que els nivells de productivitat de les empreses espanyoles/catalanes mitjanes i grans no són inferiors als d'altres països.
9. La indústria és el sector econòmic més innovador, ja que realitza al voltant del 60% de la despesa en R+D de tot el sector empresarial, però està lluny de l’esforç en recerca i innovació que realitzen de mitjana les empreses europees. Segons l’Enquesta d’Innovació de l’INE, només el 30,8% d’empreses industrials espanyoles van ser innovadores en el període 2017-2019. Aquesta mancança pot dificultar una adequada transició industrial cap a l’anomenada indústria 4.0 (robòtica avançada, nanotecnologia, fabricació 3D, sensorització, Big Data, IoT, intel·ligència artificial, etc.). Segons l’Enquesta d’ús TIC del 1T de 2020 de l’INE, el 21% de les empreses industrials catalanes ha fet ús de la tecnologia IoT, un 18% de la robòtica i un 11% de la impressió 3D. Catalunya, i en especial l’àrea metropolitana de Barcelona, parteix d’una bona posició per afrontar la quarta revolució industrial per la seva situació geogràfica i la proximitat a grans centres de recerca i universitaris, però li falta un major esforç en innovació empresarial i més suport de l’R+D pública orientada al teixit productiu.  
10. La fragilitat industrial que ha posat de manifest l’actual crisi sanitària per dependre en excés de cadenes de valor mundials, sumada a la progressiva implantació de les tecnologies 4.0, pot fer que moltes empreses es replantegin la necessitat d’acostar més la fabricació al consumidor final, fet que pot afavorir al relocalització industrial a Catalunya. Això permetria una major flexibilitat de la producció, terminis més curts de comercialització, més personalització i adaptació a les preferències dels diferents consumidors, costos de transport més baixos i menys emissions contaminants.
11. En l’àmbit laboral, les dades mostren una escassa presència femenina en el sector industrial (només el 29% dels llocs de treball de mitjana en la darrera dècada, si bé el 2019 el percentatge ha pujat al 31%), una important segregació ocupacional per sexe (els homes són l’àmplia majoria en les ocupacions qualificades específicament industrials, mentre que les dones són majoria en els llocs administratius), i una bretxa salarial per hora treballada més elevada que a la resta de sectors econòmics (15% el 2018, per sobre de la mitjana de l’economia que és el 12%). Reptes que cal abordar també en la política industrial.
12. Les dificultats per cobrir certes vacants tècniques és un altre problema creixent a la indústria catalana. Segons l’Enquesta de Clima Empresarial de la Cambra i l’Idescat, l’any 2019 (abans de la Covid-19) el 24% de les empreses industrials (1 de cada 4) diu que la manca de mà d’obra adequada està limitant la marxa del seu negoci, quan el 2013 era només el 6,2%. La falta de competències tècniques es configura com un dels principals problemes per cobrir les vacants en llocs de treball qualificats, tant si es requereix una formació professional com una formació universitària (fonamentalment, graus STEM). A aquest fet se suma la manca de vocacions dels joves per aquest tipus d’estudis, especialment entre les noies.

Reptes de futur

El conjunt de la indústria europea i, per extensió, també la ubicada a Catalunya i a l’àrea metropolitana, s’enfronta a diversos reptes relacionats amb la sostenibilitat, la digitalització i l’evolució de les cadenes globals de valor. Tot això en un context d’elevada competència mundial. Per abordar amb èxit aquests reptes, és necessària la implicació de tots els agents economicosocials (administracions, sector educatiu, centres tecnològics i de recerca, empreses, agents econòmics i socials) en la configuració d’una política industrial que s’ha de definir de forma àmplia i transversal -des de la formació fins a la inversió en infraestructures de transport i tecnològiques passant per la innovació i l’economia circular. Aquesta és probablement la més complexa de totes les polítiques econòmiques que pot desenvolupar un país.

Un esment especial requereix el sector de l’automòbil, que té una presència destacada a Catalunya (impacte directe i indirecte del 10% en el PIB), i pot ser el gran protagonista de la transformació tecnològica i l’adaptació a les noves exigències mediambientals. El Next Generation ajudarà a accelerar la transició cap a formes de mobilitat més sostenibles, com el cotxe elèctric, al qual contribuirà el primer Projecte Estratègic per a la Recuperació i la Transformació Econòmica (PERTE), amb una primera fita: la fabricació de 500.000 cotxes elèctrics petits a Martorell el 2025. Per assolir l’èxit d’aquest projecte, cal impulsar la demanda de vehicles electrificats, accelerar la implantació de la infraestructura de càrrega i posar en marxa una fàbrica de bateries. La Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica aprovada recentment, preveu que el parc de turismes i de vehicles comercials lleugers estiguin lliures d’emissions directes el 2050; per aconseguir-ho, es prohibirà, a partir del 2040, la venda de vehicles nous de combustió, exclosos els destinats a usos comercials. Tota la cadena de valor del sector de l’automòbil es veurà afectada, en el marc de la transformació digital i sostenible del sector.

Com treure el màxim profit als fons Next Generation de la UE per potenciar la indústria catalana innovadora?

Una de les claus de l’èxit de la indústria catalana en el passat va ser l’adopció d’innovacions tecnològiques que van introduir multinacionals estrangeres establertes al territori per part de les pimes catalanes. En aquests moments la situació no és la mateixa i el protagonisme de la innovació ha de recaure en major mesura sobre les pimes industrials. Ara tenim l’oportunitat que ens dona els fons Next Generation de la UE. Per això, és molt important que els recursos no es canalitzin únicament sobre grans projectes dirigits fonamentalment a grans empreses, amb l’esperança que facin de “tractores de les pimes”, sinó que serà necessari un “efecte pluja” sobre totes les pimes industrials amb capacitat innovadora i de creixement.

Però també hi ha altres assumptes rellevants que caldria potenciar per aprofitar al màxim les oportunitats que se’n deriven dels fons Next Generation EU com:

1. Afavorir una major cooperació empresarial, aspecte clau per realitzar innovacions que puguin suposar un important esforç econòmic per a les petites empreses.
2. Adequar la formació en els diferents nivells educatius perquè els treballadors tinguin els coneixements necessaris i que això no suposi un factor limitant en la incorporació de talent i d'innovació.
3. Fomentar les vocacions industrials entre els joves i, especialment, entre les dones. Millorar la prospecció de les necessitats de qualificació i ocupació de les empreses i compartir aquesta informació amb els estudiants i centres d’estudis.
4. Impulsar la transformació digital i Indústria 4.0 a través dels programes públics de suport a la innovació i d’una major col·laboració de l’empresa amb els centres tecnològics.
5. Aprofitar el repte de la sostenibilitat per introduir innovacions a la indústria, especialment en quant al foment de l’economia circular, la mobilitat sostenible, la sostenibilitat energètica, la reducció d’emissions i l’ús de materials poc contaminats.
6. Reduir els costos burocràtics i augmentar la seguretat jurídica.
7. Eliminar les barreres que limiten el creixement de la dimensió empresarial.
8. Potenciar la col·laboració publicoprivada, mitjançant mecanismes eficaços més enllà de la retòrica.
9. Connexió real i pràctica entre l’empresa i universitat. Promoure la transferència tecnològica, finançar projectes de recerca valoritzables en el mercat, i introduir més formació amb orientació pràctica en els estudis universitaris i de postgrau.

[1] A la província de Barcelona, segons dades de l’INE corresponents a l’any 2018, el sector industrial representa el 19,8% del VAB i el 14,2% de l’ocupació.

Bibiografia

Blanco R., Fontrodona, J., Poveda, C. (2018) “La industria 4.0: el estado de la cuestión”. Economía Industrial, núm. 406. Ministerio de Energía, Turismo y Agenda Digital.

Blanco R., Fontrodona, J., Poveda, C. (2017) “La indústria 4.0 a Catalunya”. Memòria Econòmica de Catalunya 2016. Consell General de Cambres de Catalunya.

Estratègia per a la reactivació econòmica i la reindustrialització metropolitana de Barcelona. Conclusions i propostes de la Taula de Reactivació Econòmica i Reindustrialització de l’AMB. Àrea Metropolitana de Barcelona (2018).

La industria en España. Propuestas para su desarrollo. Informe 4/2019. Consejo Económico Social.

Pacte Nacional per la Indústria, Generalitat de Catalunya (2017)

Pla de recuperació europea “Next Generation UE”. Comissió Europea (juliol 2020).

Poveda, C. (2015) “La nova indústria. Actualització de les dades a partir de les taules input-output de Catalunya”. Articles d’Economia Industrial nº 3. Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya.

Poveda, C. (2018) “Les dones en el sector industrial a Catalunya”. Papers de l’Observatori de la Indústria nº1. Departament d’Empresa i Coneixement. Generalitat de Catalunya.

Women in Digital. Comisión Europea (2019)

NOTA. Les opinions expressades per les persones autores són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.