Documentació Metròpoli Pròspera

Ateneus Cooperatius: eines per un altre desenvolupament econòmic metropolità 

Autor: Mercè Esteban i Ivan Miró, socis de La Ciutat Invisible i recercadors a Metròpoli Cooperativa (IERMB-LCI). 

Data: 23/07/2021 

Resum: Per una conjunció de factors relacionats amb els cicles econòmics, l’acció sociopolítica de l’ESS i una nova onada de polítiques públiques, l’Economia Social i Solidària catalana s’ha anat perfilant com un àmbit de desenvolupament econòmic específic i diferenciat tant de l’àmbit públic-estatal, com del privat-mercantil. En aquest context, els Ateneus Cooperatius han esdevingut figures rellevants d’una dinamització econòmica territorial de caràcter transformador, fomentant la creació de cooperatives i de relacions socioeconòmiques col·lectives i democràtiques en diferents territoris catalans.  

Tanmateix, mentre que la intervenció dels ateneus s’ha orientat a les economies locals i/o comarcals, no existeix encara una dimensió metropolitana d’aquestes iniciatives, que contrasta amb la creixent tendència de la planificació econòmica general. Quina missió podria plantejar-se en aquest sentit? Quins actors podrien facilitar el procés? Quins elements aporten els Ateneus Cooperatius metropolitans per orientar un altre tipus de desenvolupament econòmic a la Regió Metropolitana de Barcelona? 



El desenvolupament desigual de la Regió Metropolitana 

La configuració de la Barcelona metropolitana, en tant que reestructuració i salt d’escala de l’espai geogràfic, no és aliena a processos globals com els cicles econòmics, la desindustrialització, la urbanització metropolitana, la gentrificació, la deslocalització productiva o la industrialització del Sud Global, tots ells fruit d’un desenvolupament desigual on el capital és invertit o desinvertit al territori per generar plusvàlua i expandir-se. Aquesta producció de l'espai respon a una dinàmica de reproducció del capital que facilita la competició territorial, produeix incongruències entre diferenciació i homogeneïtzació, i es tradueix en una dialèctica de desenvolupament i degradació. Així, el capital modela el territori d’una forma particular i contradictòria, agrupant-se en torn una jerarquia d’escales espacials. D’acord amb Neil Smith, les escales per la reproducció del capital - urbana, regional, estat-nació i global- són els marcs on aquest troba oportunitats i certa coherència per desplegar el seu projecte [1]. 

La Regió Metropolitana de Barcelona també ressegueix un tipus de desenvolupament desigual, que la configura contradictòriament i de forma dinàmica en termes territorials i socioeconòmics. L’any 2000 es caracteritzava per tenir “un centre destacat”, “una primera corona extremadament densa i especialitzada en la localització de la població amb rendes baixes”, “uns subcentres, cada vegada més integrats en el sistema, que estableixen amb els municipis del seu entorn relacions de tipus reticular” i “uns corredors metropolitans urbanitzats de forma dispersa”[2]. 

Al 2021, la ciutat de Barcelona es consolida com epicentre de la regió. Connectada globalment i amb un capital físic i simbòlic organitzador del sentit metropolità, és el nucli de l’aglomeració central. A cavall de la perifèria barcelonina i municipis com L’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, la primera corona metropolitana immediata va ser urbanitzada amb blocs de pisos de baixa qualitat, amb una alta densitat poblacional, que contrasta amb la manca de centres importants d’activitat productiva: contradicció que gestà les denominades “ciutats-dormitori” i avui cronifica la pobresa a l’eix Besòs. Altres municipis de la primera corona, en canvi, s’especialitzaren en les classes socials amb rendes elevades, que cercaven menors densitats sobre la base del transport privat. Pel que fa la segona corona, la conformen ciutats com Mataró, Sabadell i Terrassa, centres històrics amb denses trames urbanes, fins a Granollers, Martorell, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. Són ciutats que reclamen una visió metropolitana policèntrica i deixar de ser “el pati del darrera de Barcelona”[3].  

Avui a l’ RMB[4] hi viuen 5.226.382 persones, dos terços dels 7.780.479 habitants de Catalunya. Una població que es reparteix desigualment en set comarques i 164 municipis, concentrant-se en ciutats com Barcelona (1.664.182 hab.), l’Hospitalet de Llobregat (269.382) o Badalona (223.166)[5] i la realitat expressada per Terrassa, Sabadell o Mataró.  

Com han impactat els cicles econòmics del capitalisme amb el desenvolupament desigual metropolità? En primer lloc, la reestructuració d’entre 1975 i 1985 provocà una elevada destrucció del treball industrial a la ciutat de Barcelona i dimensionà la producció a escala metropolitana. La relocalització de les grans indústries en la nova geografia i la construcció d’eixos viaris per estructurar la regió s’aparellaren en una lògica de descentralització productiva, dispersió de la població i augment de la mobilitat privada.  

Un segon procés, la construcció metropolitana connectada amb l’economia global (1986-2008), s’inicià amb la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i els Jocs Olímpics de 1992. Etapa de forta expansió econòmica i urbanística de la metròpoli barcelonina [6], els creixements de l’ocupació contrastaren amb la introducció, a la dècada de 1990, de noves figures laborals que precaritzaren el mercat de treball. Fou el cicle del boom immobiliari i la financiarització de l’economia, on la “solució espacial” impactà en el mercat del sòl, l’habitatge i els deutes hipotecaris. Aquest circuit secundari de l’acumulació remodelà el territori i les infraestructures, afermà la dependència de les economies locals respecte les rendes del sòl i desfermà uns impactes mediambientals que aprofundiren la crisi ecològica [7].

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària-financera del 2008, un tercer cicle intensificà la terciarització i les desigualtats de la dinàmica socioeconòmica metropolitana. Procés amb traducció territorial, les classes gerencials formades per professionals i directius ocuparen les àrees regenerades de la ciutat central, mentre la nova classe treballadora - formada per obrers semi-qualificats de serveis - n’era expulsada, dispersant-se per la metròpoli i agrupant-se en zones perifèriques [8].  

Avui, la recent hegemonia del capitalisme de plataforma [9], desplegada a partir del 2008, pot ser llegida com un nou circuit de l’acumulació que privilegia la dimensió logística de la metròpoli, n’erosiona l’estructura productiva i comercial local i desregula els drets laborals, configurant un nou proletariat ultra-precaritzat, sovint d’origen migrant [10] i agrupat en nuclis metropolitans com l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià de Besòs[11]. 

Si l’increment de la desigualtat metropolitana, fruit de la Gran Recessió del 2008, no va ser inicialment correspost amb l’augment de la segregació residencial, una vegada avançada la reactivació econòmica, la segregació experimentà un fort augment [12] Caldria valorar la correlació entre una economia no només reactivada, sinó reestructurada a partir de la “ciutat uberitzada” (i els seus efectes en el treball i l’habitatge), amb les noves formes de segregació residencial [13]. Doncs la proliferació d’habitatge turístic, la gentrificació i l’encariment del mercat residencial, que empobreix la mixtura social de les àrees afectades, ha coincidit amb una metropolinització del fenomen migratori, amb la caiguda del casc històric de Barcelona com “porta d’entrada” de persones amb orígens al Sud Global i el seu desplaçament a les perifèries obreres de la primera corona, i a barris de Terrassa o Mataró. De seguir la tendència, l’estratificació social metropolitana pot esdevenir segregació socioètnica [14].

Si l’ RMB ja patia la contradicció política entre la centralització de recursos i poder de la Barcelona-ciutat, i la visió policèntrica i interdependent dels nous municipis metropolitans, les dinàmiques recents del capitalisme n’han intensificat les contradiccions socioeconòmiques i espacials. Aguditzades per la crisi sanitària, social, econòmica i ecològica associada a la COVID-19, es fa necessari avançar en la configuració de la metròpoli com un “marc de justícia socioespacial”, que afronti les desigualtats econòmiques, la segregació residencial, l’emergència habitacional o la crisi ecològica [15]. Tot projecte metropolità que no contempli un canvi substancial del seu model econòmic n’aprofundirà les fractures existents. 

L’ESS i la concertació públic-cooperativa-comunitària 

Si els cicles econòmics, els moviments socials i les polítiques públiques incideixen en l’evolució de l’Economia Social i Solidària [16], a Catalunya la crisi del 2008 activà una nova etapa d’aquest àmbit socioeconòmic. No tant perquè es produís una correlació entre la crisi i, per exemple, l’auge immediat de les cooperatives, sinó perquè suscità una politització social expressada fortament en termes locals. A més de la vintena d’assemblees barrials de la ciutat de Barcelona, un centenar de municipis metropolitans com Badalona, Badia, Mataró, Sabadell, Parets, Barberà, Cornellà, Terrassa, Esplugues, L’Hospitalet, Sant Cugat, Sant Feliu, Santa Coloma, Cerdanyola o El Prat comptaren el 2011 amb expressions locals d’un moviment, el 15M, que qüestionà la política i l’economia hegemòniques. D’aleshores ençà augmentà la participació en l’ESS, sobretot en el cooperativisme d’energies renovables, les finances ètiques o els equipaments de gestió comunitària. Aquella empenta fou recollida per la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, que en la primera edició del 2012 acollí a milers de visitants.  

El 2014, en previsió que el cicle ‘crisi-mobilització’ tingués una traducció municipalista, des de la Xarxa d’Economia Solidària es proposaren les 14 Mesures per la Democràcia Econòmica Local, amb l’objectiu que els municipis poguessin impulsar “un nou desenvolupament local co-partícip de la democratització econòmica en marxa”. Des de la XES es feia un anàlisi crític de la “concertació públic-privada”, s’animava als municipis a democratitzar la política econòmica a partir de l’impuls de l’ESS i de la “concertació públic-cooperativa-comunitària”[17].

A partir del 2015, acollint moltes d’aquelles propostes, es produí una onada de polítiques locals d’ESS, on nombrosos municipis transitaren de la promoció exclusiva de l’economia mercantil, o d’un model assistencial, a un model ampliat i transformador que recollia la diversitat d’iniciatives de l’ESS, tant socioempresarials com comunitàries. A més de cooperatives, societats laborals i entitats del tercer sector social, els programes municipals impulsaren horts i equipaments comunitaris, monedes socials, les finances ètiques o el procomú digital. 

Fou la primera ocasió que un conjunt de polítiques públiques catalanes prenia el concepte ampliat com a referent, anticipant la futura llei catalana d’ESS, les bases de la qual avui la defineixen com “un àmbit de desenvolupament econòmic específic”, que “democratitza totes les fases del cicle econòmic”, “és generadora de béns i serveis socialment útils” i “prioritza la satisfacció de les necessitats i les aspiracions de les persones que en són membres, així com les de les seves comunitats, per sobre del lucre”[18]. Aquella onada va ser acompanyada per la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS), que amb el lideratge de ciutats metropolitanes com Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sabadell, avui reuneix més d’una cinquantena de municipis catalans [19]. 

El 2016, la Direcció General d’Economia Social de la Generalitat de Catalunya, inspirant-se en experiències anticipades pel moviment, impulsà la política d’Ateneus Cooperatius. Amb 14 dispositius territorials adreçats al foment del cooperativisme i l’ESS, avui més de 360 entitats públiques i socials s’articulen arreu el país per contribuir a l’enfortiment de l’activitat econòmica, la creació de llocs de treball de qualitat i promoure “relacions socioeconòmiques col·lectives, democràtiques, justes i solidàries”. L’Ateneu Cooperatiu és definit com “l’espai de referència al territori que fomenta l’aprenentatge, la reflexió col·lectiva, la cooperació i la transformació social, cap a un model socioeconòmic sostenible i centrat en les persones”. Cada ateneu es composa de diverses entitats agrupades que acompanyen nous projectes cooperatius des de la intercooperació, l’enxarxament i la dinamització territorial [20] 

Els Ateneus Cooperatius no només han dinamitzat genèricament l’ESS als seus territoris, sinó que han contribuït a transformar-hi l’estructura econòmica del cooperativisme, fomentant-ne l’agrupació territorial, enxarxant-hi actors locals i promovent sectors estratègics per la transició ecosocial. Poden ser entesos com un assaig reeixit de concertació públic-cooperativa-comunitària aplicada al desenvolupament econòmic territorial [21].

Elements per un altre desenvolupament econòmic metropolità 

Dels vuit ateneus que operen a l’ RMB, alguns són d’àmbit de ciutat com Coòpolis de Barcelona o La Col·lectiva de L’Hospitalet de Llobregat; altres són supramunicipals com l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord (Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià), i una majoria són de dimensió comarcal o supracomarcal com Coopsetània (Alt Penedès-Garraf), CoopMaresme, l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, el del Vallès Oriental i el del Baix Llobregat. A més de la creació de cooperatives a nivell local i comarcal, promouen unes dinàmiques que poden inspirar noves perspectives pel desenvolupament econòmic metropolità.  

En primer lloc, la pròpia ordre dels Ateneus contempla l’organització de les Taules Territorials, espais de participació periòdics i oberts als actors institucionals, econòmics i socials del territori, amb l’objectiu de validar i enriquir la tasca de l’ateneu. Amb modalitats més representatives i informatives, i d’altres que cerquen la presa de decisions, s’hi treballen les línies estratègiques, es delibera amb el teixit comunitari i es recullen noves iniciatives: són mecanismes que vehiculen diagnòstics i propostes de desenvolupament local en clau públic-cooperativa- comunitària [22]. Un cas paradigmàtic són les diferents taules organitzades per CoopMaresme amb la comunitat educativa de la comarca. 

En segon lloc, els ateneus comparteixen una estratègia de territorialització que els fa potenciar les emergents articulacions territorials de l’ESS [23], ja sigui amb les xarxes sociopolítiques de les XES locals o comarcals, o bé fomentant ecosistemes cooperatius locals, entesos com “circuits d’intercooperació socioeconòmica basats en la proximitat territorial i l’afinitat estratègica”. Aquests ecosistemes posen l’accent en l’acció econòmica mancomunada i el retorn comunitari, amb l’objectiu que la cadena de valor romangui en l’economia local i es promogui una diversificació socioeconòmica i productiva que atengui el conjunt de necessitats locals [24]. En aquest sentit, Coopsetània ha impulsat la creació de la Xarxa d’Economia Solidària del Penedès i Garraf; mentre que al Baix Llobregat - sota la figura dels “Cercles” - es dona suport a quatre ecosistemes locals: Barri Cooperatiu L’Obrera, Unió de Cooperadors de Gavà, Ecosistema d’ESS del Baix Llobregat Sud i el del Baix Llobregat Nord. Fins i tot es promouen Pols Cooperatius (“concentració d’iniciatives de l’ESS en un mateix espai, edifici o equipament, que funciona com un centre connector o hub de la xarxa”) [25], com l’ateneu del Vallès Occidental fomentant pols a Sabadell, Terrassa o Sant Cugat, o La Col·lectiva de L’Hospitalet participant de la creació de l’Espai Llavors.  

En tercer lloc, si bé s’acompanya la democratització de qualsevol activitat econòmica, els ateneus impulsen de forma proactiva una sèrie de sectors estratègics ecosocials. En el cas de Coòpolis, per una “transició ecològica, social i feminista de l’economia urbana”, s’impulsa l’alimentació ecològica, la mobilitat i la logística sostenible, la transició ecològica i energètica, la democratització de les cures, la cultura i la creativitat cooperativa, l’habitatge cooperatiu, l’economia circular, la tecnologia lliure, l’educació o el tèxtil. En el mateix ateneu, el Cercle de Migracions fomenta l’ESS des de i per a les persones migrants i/o racialitzades, amb més dificultats a causa del racisme estructural. L’aposta pels sectors ecosocials contrasta amb les polítiques que privilegien l’activitat econòmica vinculada al capital global, i incorpora el repte de construir una economia al servei de les persones i la justícia econòmica i socioambiental. 

Finalment, des dels ateneus metropolitans, s’ha participat de les xarxes de suport mutu comunitari que durant la pandèmia han articulat la solidaritat social a partir de la distribució alimentària, la confecció de mascaretes o la creació de caixes de resistència. Amb més força en territoris de major composició obrera i migrant, destaca el paper de la Col·lectiva a l’Hospitalet, amb el suport a les xarxes de treballadores de les cures, o el rol de l’ateneu del Barcelonès Nord en l’articulació d’entitats que treballen amb persones en risc d’exclusió social [26].

Cap a un desenvolupament econòmic transformador 

A més del suport a la creació d’un nou teixit cooperatiu, les dinàmiques dels ateneus metropolitans en relació a la participació social, l’articulació territorial, els sectors estratègics ecosocials i la dimensió comunitària prefiguren un altre tipus de desenvolupament econòmic local i comarcal de caràcter transformador, que pot inspirar processos d’abast metropolità.  

Segons els propis ateneus, però, cal afrontar mancances com la falta d’espais de coordinació metropolitana dels ateneus; augmentar la relació amb l’Agència de Desenvolupament Econòmic de l’AMB i la coproducció de les mesures metropolitanes de foment de l’ESS; la generalització d’Estratègies d’ESS municipals com les de Barcelona o Terrassa; el reconeixement dels ateneus com actors estratègics de l’ RMB i el foment de plans de Desenvolupament Econòmic Comunitari als municipis metropolitans, on els ateneus cooperatius, les administracions locals, les pimes i els moviments socials emprenguin no només la reactivació de l’economia, sinó la seva transformació en un sentit de relocalització, democratització i transició ecosocial [27].

Amb altres mesures generals, un desenvolupament econòmic comunitari i transformador, arrelat a partir dels lideratges distribuïts dels ateneus, podrà fer efectiu el dret a la ciutat, la reintegració de sobiranies i la missió de construir una estructura econòmica metropolitana democràtica (“un marc de justícia socioespacial”) que reverteixi desigualtats i segregacions i afronti una crisi que ja és econòmica, social, ecològica i sanitària. 

[1] Smith, N. [1984] (2020). Desarrollo desigual. Naturaleza, capital y producción del espacio. Madrid: Traficants de Sueños.

[2] Muñiz, I. (2000); “Integración Metropolitana y Crecimiento Disperso en la RMB”. UAB.

[3] “Declaració de Granollers”, abril 2021, Associació de Municipis de l’Arc Metropolità de Barcelona.

[4] Refèrencia de l’RMB a partir de l’àmbit metropolità que fa servir l’IDESCAT.

[5] La metròpoli en 100 indicadors. L’AMB en xifres 2020. AMB-IERMB.

[6] Garcia, M. (2001). “Distribución de la actividad económica y estructura urbana: la RMB”. UAB.

[7] Lopez, I., Rodriguez, E. (2010 ). Fin de ciclo. Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010). Madrid: Traficantes de Sueños.

[8] Sarasa, S.; Porcel, S.; et alt (2018). “Desindustrialización y crisis en la Barcelona posolímpica: ¿hacia una ciudad dual?”. EURE (Santiago), 44(131), 29-52.

[9] Srnicek, N. (2018). Capitalismo de plataformas. Buenos Aires: Caja Negra.

[10] Digital platforms and the world of work in G20 countries: Status and Policy Action June 2021 ILO.

[11] Galeano, J.: Bayona, J. “Assentament territorial de la població estrangera a l’ÀMB en el segle XXI”. Centre d’Estudis Demogràfics - UB.

[12] Porcel, S.; Antón, F. (2013). “Barcelona y el modelo paradójico de segregación residencial”, encrucijadas.org.

[13] Brossat, I. (2019). Airbnb. La ciudad uberizada. Iruña: Katakrak.

[14] Garcia, P.; Fullaondo, A.: Frizzera, A. (2008) “Inmigración y espacio socio-residencial en la RMB”. Ciudad y territorio, nº 158.

[15] Gomà, R. (2020). “Desigualtats urbanes, socials, ambientals. Reptes metropolitans i estratègies de recerca”, La Metròpoli en transició. Anuari Metropolità de Barcelona 2019, IERMB-AMB.

[16] Estivill, J.; Miró, I. (2020). L’Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics. Barcelona: Icària.

[17] 14 Mesures per la Democràcia Econòmica Local, XES.

[18] Bases de la Llei ESS de Catalunya, octubre 2020.

[19] https://xmess.cat/

[20] “Carta de Serveis de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius de Catalunya”.

[21] Miró, I.(2018). «Noves polítiques públiques d’ESS a Catalunya. Una oportunitat per a la intercooperació i el canvi de model?», a Ciutats Cooperatives. Esbossos d’una nova economia urbana, Barcelona: Icària.

[22] “Grup de discussió Ateneus Cooperatius Metropolitans 2 de juliol 2021”. IERMB-La Ciutat Invisible.

[23] Estivill i Miró, 2020.

[24] Miró. I. (2018). «Què son i què poden ser els ecosistemes cooperatius locals», a Ciutats Cooperatives.

[25] Estivill i Miró, 2020.

[26] “Grup de discussió Ateneus Cooperatius Metropolitans”.

[27] Ibid.

Nota. Les opinions expressades per l'autor/s són a títol personal i no necessàriament representen la visió del PEMB.